PER A TOT HI HA SEMPRE UN PRIMER COP ...

... i el primer cop per abandonar una cursa ha estat avui; portava 2 quilòmetres i quatre-cents metres i m'he dit:
-“prou, no segueixis Txabi, deixa-ho estar...”.
I és que des del primer moment de la sortida “no m'he trobat bé corrent”; sentia les cames pesades, engarrotades, amb els quàdriceps molt carregats i, sobre tot, amb un “despertar” del intens dolor al muscle piramidal de la cama esquerra com mai; crec que tot això no era més que fruit del esforç de la Mitja Marató del diumenge passat, que m'havia castigat més del que jo em creia; però, sobre tot, perquè ja a pocs metres de la sortida m'ha passat quelcom que fins ara no m'havia passat mai: flat. Anava pel quilòmetre dos i la punxada ja era forta, insistent... però és que, a sobre, les cames no em responien; així que al cap de quatre-cents metres més (i coneixent, per l'any passat, els 3 quilòmetres en pujada que encara em quedaven en aquest inici de cursa) he parat i m'he dit:
-”ja n'hi ha prou... no cal patir”,

i me'n he entornat cap a meta caminant. També és veritat que he passat pel quilòmetre 2 en 8'23'', un ritme -com sempre en les meves esbojarrades sortides- molt alt, de gaire bé 4'13'' el quilòmetre; està clar que també en això he de millorar...
Però, tot i amb tot això (amb dificultats també per respirar pel constipat a perpetuïtat que duc a sobre) en el fons en el que pensava era en la Mitja Marató del Maresme de diumenge vinent: abans d'abandonar, i mentre corria, ho he posat tot en una balança i aquesta s'ha decantat cap el costat de la Mitja Marató i deixar estar aquesta cursa "esparregueril"
Jo corro per plaer, perquè m'agrada; un punt d'esforç (més que de patiment) està bé... però el d'avui era un cas clar de “córrer per córrer”, i amb un gran desgast físic. I crec que he optat per la millor solució, la més intel·ligent: abandonar la cursa abans d'arrossegar-me durant vuit quilòmetres amb un patiment innecessari.
Sí, per a tot hi ha sempre un primer cop.
I a la resta de runner's cóm els hi ha anat ? molt bé a tots; l'Alberto com una bala, en Pau aquest cop trepitjant-li els talons, l'Eric molt ràpid, en Juan Carlos una mica per sobre dels seus maleits 45' i l'Albert “a su aire”, perquè no anava fi dels quàdriceps (abans de la cursa s'ha marcat uns 40 quilòmetres en bici...) i la Belén per sota de l'hora, tot i el dur recorregut.
I el dinar a la Vinya Nova ?... a tope de gent -com sempre- i be, també com sempre. El dia, un any més, ens ha acompanyat dinant pel que fa al sol, encara que feia un ventet bastant emprenyadoret...
.