"Qualsevol dia al capvespre, darrera de la finestra, sents el seu alè de tardor; dolç i trist és com un plor que el vent ens acosta i que truca a la porta. Ell seu a taula, el sents allí, no li cal dir una paraula per saber que ha arribat al fi el temps de pluja; temps d'estimar-se a mitja veu, de collir el que vàrem llençar a tot arreu; és el temps de pluja... de tornar a buidar l'armari mentre els fulls del calendari van caient sense fer soroll, d'oblidar la barca al moll, quan mai no s'acaba l'amor ni l'estimada... aprop del foc, per a tots dos hi ha lloc"
Oh que bé, que bé! Has tornat al teu vell costum de posar-nos lletres del Serrat.
ResponderEliminarHi ha frases perfectes: "temps d'estimar-se a mitja veu, de collir el que varem llençar a tot arreu"
I xula la foto, m'agrada molt!