Avui estava clar que “tocava” posar aquesta aquí…

Quan arriba el fred, s’amaguen les roses i no es veuen noies riure pels carrers. Quan arriba el fred tot sembla morir-se, arbres sense fulles que et rebran, hivern. Quan arriba el fred, s’adormen els homes, es tanquen les portes, se’n van els ocells. I amb el seu volar, te’n vas anar tu buscant altra terra, buscant altra llum. Només m’has deixat un poble desert. Quina tristor viure quan arriba el fred.

Però morirà el fred i naixeran roses i veurem més noies fer llum pels carrers. Quan s’acaba el fred desperta la terra i els rius baixen amples. S’ha acabat l’hivern. Quan s’acaba el fred desperten els homes, els arbres, les bèsties, les flors del passeig... Quan els ocells tornen, en morir el fred, la blanca muntanya es vesteix de verd.

Ara que has tornat, tot és diferent, la vida desperta, i la neu es va fonent.

(J.M.Serrat,  “Quan arriba el fred” – 1965).

Ara són ja gaire bé les vuit del vespre; me'n vaig a córrer una estona pels voltants de casa, per portar-li la contrària al temps: a mi no m'acollona aquest paio !.       Ja he tornat 

Però, per compensar-ho, i per “quan se’n vagi el fred” (i tot i que encara no s’haurà acabat l’hivern) avui hem decidit -i reservat- que el primer cap de setmana de març anirem amb la Marta cap a Venècia, on no deixarem de visitar, entre d'altres llocs, aquesta bonica illa de Burano (*). El que no sé és si emportar-me’n les sabatilles per córrer pels costats dels canals... o el banyador per nedar-hi en ells !.  

(C.Q.  108  12-60-48)

(*) sí, Burano... Murano és l’altra illa, listillos.