31-12-2005 / 31-7-2012

6 anys i set mesos; aquest és el període en que hauré estat soci de Can Mèlich. El proper dimarts aniré a buidar la taquilla i plego.

I és que jo soc un paio de “rampells”.

Just abans d’anar cap el sopar de fi d’any, el 31 de desembre del 2005 i cap els voltants de les nou del vespre, me’n vaig anar amb un cop de moto fins a Can Mèlich i, plis-plas, em vaig fer soci. No m’ho havia pensat abans. Però era tota una declaració d’intencions, de cara al 2006 que ja tenia al damunt, d’un paio que portava un bon grapat d’anys fent una vida sedentària o, sí més no, poc activa i gens esportiva.

I aquest període de temps m’ha canviat la vida, us ho ben asseguro.

Perquè, als meus 49 anys, entrava en la dinàmica del esport de continuïtat, amb regularitat, guiat, tutelat... i el que per a mi era gaire bé impensable: vaig “descobrir” el córrer. És clar que molta, gran part de “la culpa”, l’ha tingut l’Albert Barrachina i la seva manera d’engrescar-me... (i més endavant en Pau, i en Xavi, i en Per, i en David... i tot una colla de gent sana, molt més jove que jo, que em van acollir des del primer dia, i em van motivar, animar, recolzar, aconsellar, entrenar plegats ...i que ho continuen fent).

Insospitadament varem passar del “Txabi tocant-se els collons al sofá" (amb l'esquerra, com podeu veure) al Txabi que acabaria corrent la seva primera Marató als seus gaire bé 54 tacos -a Berlín- i, un mes i mig després, una segona Marató, aquest cop a Donosti.

I és que en lloc d’anar “cap a baix” en l’aspecte físic amb el pas dels anys, el que he fet és anar “cap amunt” (amb un “parón” obligat, l’estiu/tardor del 2006, per la operació de menisc).  

El córrer s’ha convertit per a mi en gaire bé una necessitat: surto a córrer sol (molts cops), corro en companyia de la colla, per la ciutat, per Sant Julià, per Costa Rica, per Menorca, per Sant Feliu, pel Retiro... Corro per mi, ho necessito. I és que, surti de viatge per feina o per plaer, des de fa anys el primer que va a parar dins la meva maleta són les sabatilles, un parell de samarretes, mitjons i els pantalons, cosa que em va permetre -per exemple- poder córrer, sense esperar-m'ho ni haver-ho previst, ¾ parts de la Mitja Marató de Nova York l’agost del 2009 (... i no va ser sencera perquè no sabia que es corria aquell dia en que estàvem la Marta i jo a la ciutat).

Ja no m’imagino el meu demà sense córrer; vull envellir corrent, sentir la necessitat, un dia rere l'altra, de possar-me les sabatilles i tornar a sortir a córrer. Cada cop aniré corrent més a poc a poc, llei de vida, ja ho sé; però també sé que ja no deixaré de córrer mitja distància; així que no és gens gratuïta la frase que m’acompanya des de ja fa uns quatre anys: “Seré feliç si el córrer i jo podem envellir plegats...” d’en Murakami.

I doncs... què ha passat avui per haver pres aquesta decisió?. Doncs rés que tingui a veure ni amb “defalliment físic”, pèrdua de ganes ni rés per l’estil. Ni perquè tingui problemes a la feina, tot el contrari (insospitadament, la cosa ens està funcionant molt bé... per ara). No.

És que avui, en un altra dels meus “rampells”, m’ha sortit de dins el “Txabi-forestal”; però no aquell que surt corrent a apagar el foc del bosc quan aquest ja está cremant, sinó el que -molt abans de que comenci el foc- preventivament es posa a netejar el sotabosc, per minimitzar els riscos.

Aquest no ha estat mai -o gaire bé mai- un blog polititzat (realment, no és ni tan sols un blog, sinó més bé una mena de “diari de correries”) així que no trencaré aquesta norma no escrita; però “pintan bastos” al nostre país (... i ja ni us explico el que ens vindrà a sobre quan arribi setembre); per això, abans de que les retallades, i més retallades, i més, i més, i més... m’arribin a afectar directament (com a tots nosaltres sense excepció) he començat avui mateix amb una racionalització de despeses. Així, de cop. I la de donar-me de baixa del Club ha estat la primera (...i no serà la única). Hi ha tingut molt a veure també el fet de que, des de ja fa un parell de mesos, torno a sortir a córrer tots els dimecres i els divendres “per fora”, amb la colla, així que gaire bé no trepitjava el Club més que per estirar després de córrer... i/o jugar algun dilluns a soft.

- “Despesa substituïble no traumàtica”, li ha dit el Txabi racional al Txabi emocional (...i gaire bé guanya sempre el primer).

Però confio, espero i dessitjo que rés canviarà i que, via Twitter, Facebook, blog Tribanda, WhatsApp... etc., mantindré el contacte amb la colla i podrem continuar sortint a entrenar junts, i a fer curses junts com fins ara... si és que encara m'hi volen.

Per mi no quedarà.

Run, run, Txabi, run...!