That's all, my friends...

Ana Peleteiro, gallega, única medalla espaÑola

- i medalla d'Or - al Campionat (en triple salt).

Doncs si senyor, el Campionat del Mon Junior d’Atletisme, el B-12, ja és història. I confio en que haurà estat una molt bona “història” pels més de 2.000 atletes -de entre 15 i 18 anys- que han vingut a competir-hi però, sobre tot, a viure una gran experiència.
El matí de diumenge es va llevar amb la noticia de que l’equip de relleus femení de 4x400 dels USA havia aconseguit tirar endavant la protesta per la seva desqualificació la tarda anterior (van fer un lliurament de “testimoni” fora de lloc) i que tindrien l’oportunitat de córrer altra cop la semifinal per veure si podien entrar, per temps, a la final de diumenge per la tarda; també van desqualificar al equip romanès. Així doncs, en un soleiat diumenge pel matí, amb l'Estadi completament buit, a les onze, tot l’engranatge d’una cursa estava en marxa: jutges, cronometradors, metges, voluntaris, sanitaris, seguretat, megafonia... tots per controlar i veure córrer per l’Estadi -en solitari- a les quatre atletes dels USA (l’equip romanès no es va presentar). Van aconseguir finalment el millor temps de les sèries (i per la tarda van guanyar l’or, destacades); l’únic dubte que tinc és: si la protesta l’hagués fet Ruanda, o les Illes Feroe, posem per cas... els haguessin també “indultat”?. (digueu-me ingenu...)

Com córre el paio....!

La motxilla "tunejada"

Pel que fa a mi, ahir diumenge poc després de les 10 ja era al Estadi. Força ensopit tot (tret de la "cursa especial" del 4x400), perquè fins ben entrat el migdia no vaig fer el primer viatge: des del Estadi fins al Hotel Vincci Bit per recollir un atleta de Kuwait per dur-lo al Aeroport. Jo anava amb el meu "pequeño y coquetón" Audi A-1, així que cap problema... si no fos perquè finalment no era UN atleta, sinó DOS entrenadors de Kuwait, amb QUATRE mega-maletorros immensos; me les vaig veure i desitjar per posar els kuwaitís i tot el seu equipatge dins el vehicle (penosa la situació del que anava al darrera, empotrat contra la porta, perquè al seient del darrera hi havia un dels “maletorros”). Els vaig deixar al Aeroport i, d’allà, altra cop cap al Estadi .

I com que “gato escaldado, del agua fria -o tibia, no recordo bé- huye”, vaig dinar ben d’hora (no fos que em pasés com l'altra dia)... i menys mal, perquè només acabar, un altra viatge, ara cap el Expo Hotel, a recollir un atleta de Singapur, per dur-lo al Aeroport i tornar al Estadi cap els voltants de tres quarts de quatre. A partir d’aleshores, “calma chicha” pel que fa a viatges, així que vaig poder gaudir altra cop de la competició tota la tarda.

Ja al vespre, un cop acabada la Cerimònia de Cloenda, vaig fer -a un quart de deu- el que jo creia darrer viatge del dia i dels Campionats: portar a dos periodistes francesos-italians al Hotel Meliá. Ja de tornada al Estadi, en Xavi em va dir que ja podia deixar el cotxe al pàrquing, que això era tot per avui... i pel Campionat. 

Des del "meu"  A-1

Vaig creuar-me amb Olga, Marcela i companyia i varem petar una mica la xaerrada i acordar quedar després per anar una estona a la Festa dels Atletes i Voluntaris que feien al Poble Espanyol. Més tard, quan ja sortia cap a la moto, em creuo amb en Xavi i li dic:

-          Tot bé, no ?  vas sobrat de gent pels serveis que resten , oi ?.

I la resposta va ser:

-          Doncs, mira, no... és més, et necessito per un darrer servei, si no et sap greu...

Jo, que ja havia retornat les claus del cotxe, el telèfon i els cables de connexió, vaig haver de tornar a buscar les claus; els meus “passatgers” aquest cop eren dos francesos, la Amandine i el "no sé qué" (a ells no els pregunto gaire bé mai el nom...). I no va ser un servei ni fàcil, ni molt menys ràpid, perquè teníem que esperar a que els de TVE els donessin unes cintes de vídeo dels campionats (els dos treballaven per la IAAF, en l’àrea de drets televisius). Vaig esperar força estona, xerrant amb la Amandine (un encant de persona) mentre ell recollia les cintes. Al cap d’una bona estona, varem baixar cap al Hotel. I justament en arribar-hi... zas !:

-          Em falten unes cintes de vídeo, no me les han donat... !. diu ell.

Era ja tard, força tard però... cóm deixar-lo allà “tirat” a aquell pobre home, a aquelles hores del vespre ?. Em vaig acomiadar de la Amandine, que és una enamorada de Barcelona i em va dir que contactarà amb Andrea -la meva filla gran- per fer els tres tours a la ciutat la propera vegada que vingui

 (per cert, tots els qui ho volgueu podeu visitar  www.discoverwalks.com  per informar-vos de cóm conèixer Barcelona de la ma de barcelonins, de les meves dues filles per exemple, fent algun dels tres tours que us tenen preparats...)

... i vaig pujar altra cop al seu company fins al Estadi; i després d'esperar a que li donessin les cintes el vaig tornar a baixar cap el Hotel... i jo vaig tornar a pujar, ara sí ja per darrer cop al Estadi, per deixar-hi el cotxe, agafar la moto (eren ja gaire bé tres quarts de dotze) i passar-me una estona per la Festa del Poble Espanyol. Vaig intentar trobar-me amb la colla, però va ser literalment impossible, per la gentada d’atletes que hi havia, i tot esquivant els milers i milers d'hormones asalvatjades que flotàven en aquell ambient tant jovenívol i festiu (vaig pensar que, per l’hora que era, ja haurien marxat... però avui Olga m’ha dit que no van marxar fins que tot allò es va acabar, és a dir, a les dues de la nit!).

Amics Runners del B-12

Per a mí ha estat una experiència diferent aquest cop: al B-10 varem fer més “germanor” amb gaire bé tota la gent del equip, perquè estàvem junts tota l’estona (pel bo i pel no tant bo, que va ser poc, la veritat);  en canvi, aqui al B-12, al estar al àrea de transport, ens anàvem creuant amb els companys i poca estona coincidíem. Això sí, m’ha permès xerrar i xerrar amb  gent molt diversa (atletes, jutges-árbitres, coachs, directius, periodistes... d’arreu del mon). I podent “sortir” al Estadi (cosa que no vaig poder fer al B-10) aquest cop he pogut gaudir de la festa, de les curses, dels salts, dels llançaments... i de la multiculturalitat, de la barreja d’ètnies, d'idiomes, d'actituds, de les converses entre atletes de països ben diferents i llunyans, de la “picaresca” d’alguns (els jamaicans, llestos ells, coneixedors del “tirón” que tenen, havien vingut amb unes samarretes especialment dissenyades per l'ocasió, una “JAM TRACK TEAM” ¿ per bescanviar-les amb d’altres atletes, com feien tots ?... noooo:  per vendre-les a 20 euros !. I si dissabte el “mercadeo” entre atletes de samarretes, xandalls, pantalons, gorres i tot el que fos era tot un espectacle... ahir era com “el darrer dia de rebaixes”, el dia de "liquidación por derribo": tots anaven com a boixos per aconseguir els seus trofeus... i també per fer-se fotos fins i tot “amb el Lucero del Alba” (jo, com heu vist, també he tingut la meva... i de quin nivell !).

Quina gran experiència per a tots aquest joves!.... i per a mi.

Per cert, a tots els nivells, van arribar enormes felicitacions del equip directiu de la IAAF per com s’ha desenvolupat tot el Campionat en totes les seves áreas organitzatives. I és que és el que jo dic:

-          Senyors.... això és Barcelona, i nosaltres "de montar saraos " en sabem un munt !.

Fins la propera, que n'hi haurá; ...segur !.