De retorn “a casa”. Dia tranquil avui a l’Estadi; hi he arribat cap els voltants de les deu del matí, tot i que només tenia el torn de tarda, i me n'he anat cap el voltant de les deu del vespre. En arribar m’han assignat “la meva 27” (la Mercedes Benz Viano) i el primer que he fet és comprovar cóm estaven el dipòsit (del cotxe) i la bateria (del telèfon mòbil). De gasoil en quedava ben poquet, així que el primer que he fet -per no “patir” com l’altra dia- ha estat anar a emplenar el dipòsit. I al cap d’una estona, el primer servei: anar fins al Expo-Hotel a buscar a tres atletes de Indonèsia i dur-los al Aeroport (els esperaven unes llarguííííssimes hores de vol, Barcelona-Dubai-Yakarta).
De retorn al Estadi, he deixat les claus de la
Mercedes i m’han assignat pel torn de tarda un Audi 1, el nº 35... també amb el dipòsit gaire
bé sec i, per tant, un nou viatge a la benzinera. I a fer el segon i últim servei del dia: dur uns cartells al Hotel Princess a Diagonal Mar. Un cop fet això, i ja de retorn al Estadi, ja no m’he tornar a
moure, perquè gaire bé no hi ha hagut més serveis. Per tant, havia
arribat l’hora de gaudir del Campionat com a espectador.
He baixat a pista abans de que comencés la sessió i m’he trobat amb un futimé
de gent fent-se una foto a les graderies; no m’ha costat gaire esbrinar que eren tots
els jutges àrbitres del Campionat. Com a bon "verdugo", he localitzat rápid a la meva víctima de l’altra
dia, en Simón, el Director de Jutges Àrbitres d’España. M’he apropat i li
he preguntat que què tal, que cóm anava el seu cop al front, si es trobava bé. M’ha dit que
tranquil, que anava tot bé i que m’agraïa molt el meu interès i la meva preocupació;
s’ha apartat el serrell i m’ha ensenyat la ferida: no sé si ell n’és conscient,
però aquesta cicatriu que li ha quedat la durà al seu front tota la seva vida, és de les que no marxa!. Em sap greu, la veritat, tot i que, repeteixo, va ser culpa seva (és el
tercer, començant per la dreta, dels ajupits).
He pogut veure un grapat de proves durant tota
la tarda-nit i, entre prova i prova m’he recorregut l’Estadi per dins, que és
el que més m’agrada. I recorrent-lo m’he anat topant amb cares conegudes: la
Marcela, a la porta d’entrada a la llotja d’autoritats, la Rosa en una altra
entrada, la ? (no recordo el nom, però ens varem fer una foto junts el dia de
la Cursa de la Dona i que està ara a la zona de lliurament del pic-nic)... i, és clar, a Olga i les seves banderes (també he vist en
Ferran).
Però el que també he vist és un esport que és fa "fora de competició" en tots els campionats: el intercanvi, el “mercadeo”, de
camisetes entre esportistes (bé, de camisetes, pantalons, tops, gorres...).
Normalment és un exercici sa:
-jo et dono la meva, tu em dones la teva...
però
també hi ha “espavilats”, com un brasiler que -amb tota la jeta del món- s’havia dut de Brasil "un munt de camisetes falses,
de les de menys de dos euros al mercadillo" volent-les fer passar com autèntiques del equip del Brasil !. I alguna n’ha
colat, no us penseu... Les més buscades, les del USA.
Demà, últim dia de competició, últim dia de
voluntariat, que conclourà amb la tradicional “Festa de cloenda pels atletes i voluntaris”, aquest cop al
Poble Espanyol (en acabar el B-10 ens va tocar anar fins a la zona Fórum). Veurem en què
acaba tot demà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario