Arrancar a córrer “en fred”...
Crec que visc en un lloc ideal. Fora de
Barcelona, però a un minut caminant de l’entrada de la Diagonal; i a un minut,
també caminant, del "Esplugues-poble"; podeu comprovar-ho a la vista aéria de la
lectura del Garmin:
Totes les avantatges de viure fora de Barcelona i cap dels seus inconvenients
(tenint-la, com la tinc, “a tiro de piedra”).
Però al davant de les finestres de casa hi ha
el turonet de Sant Pere Màrtir, aquell que divendres vaig pujar tot trotant.
Doncs bé, aquest turonet és el responsable, per exemple, de que jo no pugui
sintonitzar el canal de... televisió d’Esplugues ! (la senyal “rebota” contra
el turonet i no s’agafa).
Doncs bé, aquest turonet és també el
responsable de que el meu Garmin tardi entre 3 i 5 minuts en localitzar els satèl·lits;
i és clar, els vespres del mes d’abril,
juny, i fins i tot octubre i novembre, cap problema en estar palplantat allà esperant. Però en
dies com avui, que fotia una ventada i una "rasca" considerable, no són gens agradables
aquests 3-5 minuts esperant quiet els satèl·lits perquè –entre d’altres coses-
arranco a córrer “en fred” (...i amb fred) i això, per la musculatura, no és gens bo.
En principi havia de sortir a córrer demà, però haig de
dur els pares “a la ITV” (ja se sap, a la seva edat són com els cotxes: quan no
és el radiador, és el carburador, i quan no la part elèctrica...). Així que,
tot i la ventada que fotia avui pels voltants de casa, però que ni de lluny era la “ciclogènesis”
dels collons (¿miedo
al frio, quién dijo miedo ?) només arribar, i sense
donar-me temps a pensar-m’ho dos cops, m’he equipat i... a córrer.
En principi (i en van 2) la idea era sortir “a
trotar suau”, per deixar anar les cames... I creia que realment ho estava fent així (fins que
he arribat a casa i he descarregat el Garmin). La sensació, a més a més, era de
que anava “petat”, lent, asfixiat, ofegat. Un desastre. Però, ves per on, el ritme ha
estat de 5:03, 5:18, 5:05, 5:09 i 5:22, per completar 5,5 quilòmetres -amb fort
vent en contra durant uns 2,5 quilòmetres- a un ritme promig de 5:13 en 28:48. I
si el ritme ha estat més lent al final és perquè, xulo que és un, m’ha donat -ja de
tornada- per baixar pel Parc Cervantes per forçar-me a pujar-lo corrent.
El que està clar és que darrerament he accelerat la mitja
de velocitat del que jo abans en deia “trotar”. Per tornar a “trotar”, a ritme
6:00, haig de tenir algú al costat que me’l marqui, perquè sinó,em poso fàcil a
5:10 de promig.
De totes maneres, la sensació d’avui m’ha
recordat la de la nit abans de la Marató de Donostia. Abans de sopar vaig sortir
“a trotar” una estona (jo sol) pels voltants del hotel. Com que estava enfront
mateix del Estadi d’Anoeta vaig dir-me:
- anem a donar-hi un parell o tres de
voltes.
Un parell o tres ? i uns collons ! al acabar la primera volta anava ofegat, "petat" !.
I això què no és, ni de lluny, com donar una volta al camp del Barça. Però va ser
patètic. I em vaig dir:
- i tu demà has de córrer una Marató, capullo
?
Me’n vaig anar al llit ben preocupat i
inquiet. Pel matí tot apuntava que patiria... i de quina manera!.
Doncs bé, estava clar que el de la nit era el
Txabi “que entrena sol i s’avorreix”, el què es cansa, el què esbufega, el què “no tira”;
però l’endemà -sota la pluja- va aparèixer el Txabi “que competeix”.
I no
només vaig córrer i acabar -amb gaire bé 54 anys- la meva segona Marató (i correguda només en menys de dos
mesos de diferència de la primera) sinó que, a sobre, vaig rebaixar en més de 10 minuts la meva
marca de Berlín; per poc no acabo sub 4, doncs el meu temps de la Marató de
Donostia va ser de 4:03:09 contra el 4:13:29 de Berlín... una passada!.
Aquesta espècie de “ Jekyll & HHyde ”
que semblo portar a dins em té ben desconcertat. No sabria cóm dir-vos, cóm
explicar-vos, cóm raonar-vos, el què si
avui, en lloc d’un entrenament en solitari (i trobant-me exactament igual com m’he trobat)
hagués tingut una cursa de 10, o fins i tot una Mitja Marató Nocturna, l’hagués
fet sense problemes i en un bon temps. N'estic segur. La competició, està clar, em transforma, fa sortir el meu “Hyde” que duc a dins.
En canvi, se m’han fet molt muntanya amunt aquests 5,5 quilòmetres d’entrenament
corrent sol “en modo Jekyll”.
Què voleu que us digui... jo soc així.
(C.Q.
135,7 15-25,3-110,4)
No hay comentarios:
Publicar un comentario