El treball NO dignifica…

No, no us enganyeu: 

El treball NO dignifica

.

Des de ja fa uns quants anys, cada dia, gaire bé a la mateixa hora, jo en moto o cotxe i ella per l’altra vorera, ens creuem. En el mateix tram de carrer (President Companys/Francesc Layret), a la mateixa franja horària que va de les 08,10 a les 08,20 minut amunt, minut avall, metro amunt, metro avall. No hem parlat mai, no “ens hem vist mai”, perquè no crec que ella hagi detectat la meva fugaç presència en creuar-nos, ni sospita del interès que desperta en mí. Perquè el nostre creuament, fugaç, dura tan sols un instant.. però jo sempre la veig igual: perquè no recordo haver-la vist mai anar sense màniga curta, sigui quina sigui l’època del any que sigui; perquè sempre du el seu cabell negre recollit en una cua; perquè sempre la veig amb un somriure als llavis; i perquè la veig conversant breument amb els vianants amb els que es creua per la seva vorera, sense deixar de fer la seva feina, animosa, jovial...

Ella... està clar no en sé el nom. Ni sé quina edat té. Però ella és el perfecte exemple de que, facis el que facis, fes-ho amb orgull, content, animat...

Va sempre sola, no l’acompanya mai ningú, cap company.

Ella és escombriaire (“barrendera”) dels serveis municipals de neteja de Badalona; dia rere dia la veig amb la seva inseparable escombra i el seu cistell per recollir els fulls secs, els papers i tota la brossa que nosaltres anem llençant per les voreres... i sempre, sempre, amb el seu somriure omnipresent i la seva actitud engrescadora.

Sempre em dic: un dia pararé i parlaré amb ella (...que no entendrà rés), per dir-li que el treball no dignifica...

que som nosaltres -amb la nostre actitud- els que dignifiquem el nostre treball

...sigui quin sigui aquest. I que ella, es digui com es digui, dignifica -i de quina manera- el seu treball.

Aquesta dona em té el cor guanyat...