Reconèixer els senyals…

Si la vida t’envia senyals, els has de saber interpretar. I jo avui no ho he fet, tot i que me n’ha enviat un grapat.

Primer senyal: Jo no dormo gaire bé gens la nit anterior a una cursa, sigui la que sigui, i tingui la transcendència que la cursa tingui. Digueu-li neguit, il·lusió per córrer... El cas és que no dormo gens.

-Avui he dormit “del tirón”...

Segon senyal: Tot i que no dormo gens, em poso el despertador “porsiaca”; però no arriba a sonar mai, perquè -com que ja estic despert- em llevo, sense fer el mandra ni un segon,  abans de l’hora en que l’he programat a sonar.

-Avui, no només ha sonat, sinó que no m’he llevat del llit en escoltar-lo i fins i tot m’he tornat a endormiscar, tant, que gaire bé no em quedo clapat profundament altra cop...

Tercer senyal: Jo m’apunto amb moooolta antelació a les curses, així “me les vaig fent meves”, “les corro” des de molts dies abans, m’hi fico virtualment.

-A la cursa d’avui m’hi vaig inscriure dimecres, amb confirmació dijous (no tenia dorsal, perquè ja havien tancat les inscripcions).

Quart senyal: La cursa era a dues voltes.

-A mi no hi rés que més m’emprenyi que fer voltes a un mateix circuit.

Cinquè senyal: poc o molt, les curses les preparo (encara que sigui mínimament).

-Aquesta d’avui, ni això.

Pili, la meva llebre "decebuda"...

Resultat de no fer cas a tots aquest  senyals ? (i a d’altres que potser ni he vist): males sensacions, relaxació suprema, "no estar ficat a la cursa"... i “gatillazo” (mesurat, pensat).

També és cert que fins ara, tot i darrerament no preparar-me a fons les curses, me’n anava sortint, i amb uns temps força decents pel nivell de preparació... i per la meva edat. Córrer una cursa de 10 km. sense entrenar-la era “quelcom normal”, un entrenament per a mi. Però pel que és veu, el meu cos ja comença a dir-me:

-“No Txabi, no, així no anem enlloc.

Avui, a sobre, anava amb “llebre”.
(ja vaig fer un dia una entrada aquí parlant de la generositat de les “llebres”, i més, al nostre nivell)

Dir, abans que rés, que també anava amb poca convicció a la Cursa de Can Mercadé. No sé perquè, però creia que seria “una pueblerinada”. I rés més lluny de la realitat, perquè l’organitza gent que estima l’atletisme, que pensa en els corredors i que, tot i els seus escassos mitjans, acaben oferint-nos una prova de molt nivell organitzatiu, i a la que hi van corredors de nivell, tot i sent una cursa popular, però no multitudinària. Només els hi apuntaré un “però”: el haver sortit tots junts, a la mateixa hora, els de 5 kms. i els de 10 kms. Però pel demés, tot fantàstic.

Ja tot un clàssic...

El matí s’ha llevat ennuvolat, gris... però molt xafogós ja a quarts de nou. Havíem quedat amb Pili, la meva generosa “llebre” d’avui, a un quart de nou per tal de verificar que els de Champion-chip havien fet el canvi de nom i de nº de xip per a mi (el meu dorsal era “heretat”). 
Gran número de corredors de “Corredors.cat”, atletes locals, en Rafa, “els de lila” (els companys de Pili).

Així, com la Pili, s'acaba una cursa...

Estant ja al calaix de sortida, li he dit a Pili que, tant punt notés “que avui la cosa no anés bé”, li ho diria, per no espatllar-li del tot a ella la seva cursa. Però m’ha dit que ni hablar, que la faríem junts. I hem arrancat a córrer. I no anàvem malament: anàvem al ritme que ens havíem marcat (lleugerament per sota de 5 els primers cinc km..... i després ja veuríem). Ha caigut el primer, ha caigut el segon, ha caigut el tercer... i en arribar al quart se m’ha aparegut “la síndrome de la segona volta”. He completat el quart i, poc abans d’arribar al cinc, li he dit a Pili que ho deixava, que no anava bé (tot i el temps que portava, un capicua 24:42). 
I m’ha sabut greu "deixar-la tirada". Però, ves per on, el haver pogut anar junts amb un objectiu concret els primers 5 kms, i a un ritme que ella avui no estava en condicions d’anar si hagués anat sola, li ha permès acabar fent -fins i tot- una bona marca (48 i escaix).

Què m’ha passat?:  abans que rés, falta de preparació... i una inusual, en mi, falta de motivació.

Jo no vull “arrastrar-me” per una cursa. No és qüestió “de fer marca sempre”, ni molt menys. Però una cosa és patir (em passa sovint, i és -en part- el que m’agrada del córrer) i una altra és anar-me arrastrant per l’asfalt. I avui, amb la llosa “de la segona volta” se m’ha fet molt “cuesta arriba”. Que hagués pogut acabar-la? Segur!. Que li hagués “donat el matí” a Pili, amb un ritme cansino en aquesta segona volta? També. Però no ho volia  fer perquè, al darrera nostre, hi anaven tres “noies de lila”, i li he dit:

- Yo lo dejo al llegar al 5; tira de ellas, ayúdalas, tira de ellas, que quieren mejorar marca... (per cert, ho han acabat fent).

"Lilas ladys" triomfants....

Que jo recordi, és el segon cop que “ho deixo estar” en una cursa de 10 quilòmetres. L’altra cop va ser, ara farà gaire bé un any, a la Cursa de la Igualtat de La Maquinista, també com aquesta d'avui “a dues putes voltes” i aquell cop, també, corrent-la amb una generosa llebre, en aquell cas amb la “Draculina”, la Laura.

Ara fins -casualment altra cop- la Cursa de la Igualtat de La Maquinista ja no tornaré a competir. I tot i que és ben cert que entrem a la meva pitjor època per córrer per a mi (la calor em mata, em destrossa; a mi donem fred i pluja), la prepararé el millor que pugui perquè -per una banda- no vull patir i -per altra- no vull que “la síndrome de la segona volta”  acabi altra cop amb mi. 
Però això ja serà el 8 de juny... si és que abans no se’m creua pel davant alguna altra cursa “inesperada”.

I del Barça, què ?. Del Barça ja en parlarem un altra dia. Les coses dites en calent no acaben sortint mai bé !

(C.Q.  354  40-25-329)