EL QUATRE (4)…

.

Des de fa gaire bé 20 anys que a casa som quatre. Sempre, des de llavors, hem estat quatre. I tres dels quatre que som a casa son de lo millor que hi ha. Tinc el meu “haren” particular, ara ja tres dones totes elles, i no les canvio per cap.

Diuen que hi ha moltes maneres d’estimar, de demostrar afecte... cadascú és com és i això ningú no ho pot canviar. Pots ser molt efusiu, afalagador/a, amant -o no- de fer o rebre “mimitos”, petonejador/a, reservat/ade... tot si val perquè cadascú expressa i el seu amor, el seu afecte, a la seva manera. I aquí a casa en tenim de tot. I res no és ni millor ni pitjor.

Deia que sempre, aquests darrers gaire be 20 anys, hem estat quatre, i no ha estat ben be així. Un dia, com un “avance de temporada”, com un “vete preparando...”, l’Andrea va marxar de casa per primer cop, a la Universitat de Salamanca, a fer un quadrimestre d’Humanitats. Recordo que la vaig acompanyar amb cotxe, perquè vaig fer-ho coincidir amb un viatge de feina a Madrid. Ella va apurar fins al darrer moment a Barcelona i la vaig recollir poc abans de les sis del matí d'aquell diumenge a Major de Sarrià. Estava “fossa”, així que gaire be tot el viatge va anar dormint al meu costat i per això no varem poder parlar gaire en tot el viatge... però va ser un viatge molt dur: la meva Andrea marxava; passaria un munt de dies lluny de nosaltres per primer cop. No patia pas per ella, perquè n’estava convençut que se’n sortiria prou be. Patia per mi, per com se’m giraria el cor cada cop que entrés a la seva habitació buida, freda, sense vida. Crec que no li vaig demostrar cap moment de feblesa, per no amoïnar-la... però no li desitjo a ningú el viatge fins a Salamanca, en silenci, amb la meva nina dormint al meu costat i el viatge sol de Salamanca a Madrid un cop la vaig deixar allà. Plorar ?, sí, vaig plorar i molt, sol, dins del cotxe, aturat al voral de la carretera. I en tornar a casa d’aquell viatge es va complir el que imaginava: evitava entrar a la seva habitació, evitava posar i sentir la seva música (per aquella època “Brucespringstenejava” un munt...). I era tant per la realitat que ja tenia a sobre, com pel que representava: l’escenari que, tard o d’hora aixecaria el teló: el dia que obriria la porta, amb tots els seus “trastos” i engegaria la seva vida lluny de nosaltres. Sí, ja sé, hi ha un munt de frases fetes per això: “llei de vida”, “els joves han de fer la seva”, “han d’aixecar el vol” ... Però, què voleu que us digui, és la meva Andrea, aquella menuda “peludeta” que em va fer pujar corrent, com un boix, cridant per la clínica, des de la sala de parts aquella ja llunyana nit d'un 22 d’agost.

Ara, l’historia es repeteix. La Martona no hi és. Passarà dos mesos fora de casa, treballant en un càmping a Malgrat. Li anirà be, ja ho sé. Però tornen els meus “fantasmes”, el entrar a la seva habitació i veure-la buida, freda i, sobre tot, endreçada... I el buit que se’m fa torna a ser dels grans. Ella també marxarà aviat...

Les meves nenes...

I un día “.... ni nada ni nadie puede impedir que sufran, que las agujas avancen en el reloj; que decidan por ellos, que se equivoquen, que crezcan y que un dia nos digan adios” que diu en JMS. I té tota la raó, però... se’m fa un nus la gola només de pensar-hi; i ho tinc tant, tant a prop... Em sap greu per elles, però voldria tenir la facultat d’aturar el temps (relativament): que continuessin creixent, tirant endavant per elles mateixes, que portessin la seva vida, que fosin felices... però que no marxessin de casa. Però els miracles em costen més d’assolir, així que des d'avui mateix aprofitaré tots i cadascun dels segons que encara tinc amb elles “aquí”, perquè com siguin tan malcriades com jo ho he estat amb els meus pares, ho passaré molt, molt malament... no podria, no sabria viure “desconnectat” de les seves vides.

.