(Nit de Sant Joan, les 00,50)
… i em refereixo a la nit passada (la de dilluns a dimarts). Ja des de fa temps, molt de temps, que dormo poc, molt poc, a batzegades i malament. Em desperto unes 10/15 vegades durant la nit (cada nit). I, a sobre, aquesta nit, m’han donat un parell de rampes al bessons, primer en un, després en l’altra; o sigui, no he dormit i a sobre, adolorit (mira tu quin rodolí m’ha sortit).
Poc després de les set i mitja de la tarda estava al club, més que res per estirar una mica, així que el que he fet -i a tota presa- ha estat fer 5 quilòmetres molt ràpid en bici i una llarga sessió d’estiraments, per veure si m’alleugerava el bessons, encara adolorits. I ho he tingut que fer a tota presa perquè a les nou havíem quedat amb la Carolina i en Nacho per anar a sopar a casa seva i a “tirar uns petards” amb els bessons (no, amb els meus no, amb els seus dos bessons, en Jan i en Dani). I, com que sembla que tinc un “aurea” que il·lumina als Mossos d’Esquadra dient-los: “pareu-lo, pareu en aquest pringat...”, doncs no he begut més que una cervesa en tota la nit.
Altra cop, la cançó d’avui estava “cantada”...
“... un vespre quan l’estiu obria els ulls per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans, on vam aprendre a córrer, damunt d’un pam de sorra s’alçava una foguera per Sant Joan. Llavors un tros de fusta era un tresor i amb una taula vella ja érem rics. Pels carrers i les places anàvem de casa en casa per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan. Érem quatre trinxeraires, no en sabíem gaire de les llàgrimes que fan que volti el món. Anàvem entrant a la vida. Mai una mentida no ens calia i res no ens robava el son. Aquelles nits de Sant Joan. Els anys m’han allunyat del meu carrer i s’han perdut aquells companys de jocs. El bo i el que fa nosa, com si qualsevol cosa. Sembla que tot s’hagi cremat al foc de Sant Joan. I ara, aquesta vesprada un altra vegada veig els nanos collint llenya pels carrers. Corren. Com jo abans corria. Els crido i em miren com si fos un cuc estrany i passatger. Aquesta nit de Sant Joan. Doneu-me un tros de fusta per cremar, o la prendré d’on pugui, com ahir, com si no n’hi hagués d’altre. Jo he sigut com vosaltres no vull sentir-me vell aquesta nit. Que un tros de fusta torni a ser una tresor. Que amb una taula vella sigui ric. Pels carrers i les places aniré de casa en casa per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan" .(JMS-Per Sant Joan, 1970).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario