.
(el mític “sendero”, per la colla dels divendres).
(el mític “sendero”, per la colla dels divendres).
Qui els va parir a tots plegats !; acabaré pensant que hi ha un complot muntat entre tots ells per acabar amb mi perquè... vaya con el senderito !. A la meva edat, coses com aquestes no se’m poden demanar; no tenen respecte ni a l’edat, ni a les canes... (es broma).
Però la veritat és que, caramba-carambita amb els 11 quilòmetres i mig que han arrossegat les meves cames per la muntanya. I, com passa sempre, a mitja sortida m’he quedat “en tierra de nadie”: el Jose, el José Manuel i en Juan Carlos tirant fort pel davant; jo, sol com un mussol lluny d’ells i al darrera meu, a certa distància, l’Albert esperant i acompanyant l’Enric, que anava tocat dels isquiotibials. I a sobre (xulo que és un...), m’he tragat jo solet ben be un quilòmetre i mig de més del que han fet tots els altres, perquè en arribar a la font de la carretera de les aigües, en lloc de baixar a ma dreta pel trencall que porta directa al Club, jo he baixat per l’esquerra, pel tros de carretera que baixa, baixa i baixa (només els hi faltava això als meus ja molt castigats quàdriceps a aquelles alçades de la sortida) fins al encreuament del carrer del cole alemany, seguint per aquest carrer i fins arribar al club.... tot en 1 hora 18 minuts !. He arribat fos. Però, estic content de cóm he aguantat i de comprovar que els 2 ó 3 quilòmetres del mític “sendero” son una passada per córrer-hi. És com el terreny que faig els estius, de baixada, des del Santuari de Puiglagulla fins a Sant Juliá, però aquí fent baixadetes i lleugers “repechoncitos", i altra cop baixadeta... i així fins arribar al final, on pares per descansar... i acollonir-te devant la visió del “Tourmalet” que t’espera per arribar fins a dalt de tot de la carretera. Confesso que aquesta segona pujada brutal d’uns 500 metres +/- (la primera ja l’hem trobat, i superat, abans d’entrar al “sendero”) l’he fet a molt bon ritme... però caminant: no hi ha hagut collons, ni forces, per fer-la corrent. Avui, més que mai, he necessitat els estiraments, i en arribar al Club m’hi he dedicat a fons e intensament.
Demà serà un dia dur... ho sé !. (perquè, a sobre, ahir vaig fer exercicis de força a les cames i la classe d'abdominals...).
.
.
Jo també vaig sortir divendres però com que ja sabia que farien el mític senderol vaig decidir tirar pel meu compte i vaig fer carretera de les aigües. Una tarda molt maca, amb uns núvols com a punt de ploure i una llum del capvespre entre rosa i gris. Vaig mirar si us veia baixant, però no.
ResponderEliminar