ALGUNA VEGADA TENIA QUE SER LA PRIMERA...

... i aquesta primera vegada meva va ser ahir per la tarda.
L'entorn, idíl·lic: corrent entre oliveres, en caure la tarda, amb el cel ennuvolat i una temperatura agradable. I quan portava ja tres quilòmetres i mig corrent per entre les oliveres de la finca del hotel La Boella, va passar el que fins ara no m'havia passat mai ni corrent, ni entrenant, ni en curses: no vaig veure les arrels d'una de les oliveres i... pata-pam ! vaig fotre un “aterrizaje no forzado” pel terra d'aquells que et deixen cara d'idiota. Per sort encara vaig tenir els reflexes per, mentre anava caient, fer “la croqueta” -com els marines americans a les pelis- per tal de no fotrem la gran “rascada” per tota la resta del cos en caure; el resultat: una ferida al palmell de la ma esquerra (va ser el primer que va "tocar terra"), una rascadeta al genoll dret i poc més (... gràcies “a la croqueta”).

I és clar, l'incident em va passar (gràcies, Murphy) en el punt més equidistant de la finca, ja que tenia la mateixa distància per arribar fins a la masia tant si me'n tornava enrere, com si seguia endavant fins a la masia (el recorregut que havia previst era fer tot el perímetre de la finca dues vegades, i ja anava per la segona volta). Així que, sense deixar de córrer, però adolorit i sagnan, vaig acabar el recorregut que havia previst de 5,6 quilòmetres i... cap a l'habitació de la masia “a llepar-me les ferides”.

Sí, jo ja ho podré dir també: m'he fotut de "morros" corrent !.
.