...negatius, és clar.
L’objectiu era no passar de 54, oi ?. Doncs, a falta de temps oficial, la meva “atípica” entrada a meta ha estat en un horrorós crono de 59:21. I que perquè dic lo de “atípica entrada a meta” ? doncs perquè culminant aquest “any del cranc” que estic corrent -excepte a la Mitja Marató de Granollers (2) estic fent gaire bé totes les curses en més temps que en la mateixa cursa de l’any anterior, o fent cada cop més temps que en la cursa immediatament anterior d'aquest any- o sigui, anant enrere com els crancs, he entrat a meta corrent d’esquena (que, per cert, una mica més i em foto de cap). Com a conseqüència d'aquest resultat, m’acabo de castigar, d’autoimposar-me una nova penitència: el córrer altra cop la Cursa de El Corte Inglés al 2011. Quin horror !.
I és que la cursa no ha enganyat. A dos quarts de deu ja fotia una calor i una humitat “de mil pares de cojones” per l’hora que era; per sort, gran part del recorregut és per l’ombra. El que no entenc és que a la sortida, o davant de ella millor dit, hi hagués tanta gent. En principi, els corredors amb xip (allà amb mi estaven en Per i la Belén, però a qui no hem vist/localitzat ha estat a en Joan) sortíem al davant, des del Passeig de Gràcia, separats de la resta de corredors populars, que ho feien des de la Plaça de Catalunya (total d'inscrits aquest any 58.024 !). Doncs bé, el que he trobat per davant en donar-se el tret de sortida ha estat a infinitat de gent, a vesar, pel Passeig de Gràcia i el que és pitjor... la majoria anaven caminant !; el mateix ha passat per tot el llarg tram del carrer d’Aragó i fins a la plaça del Escorxador (on els amables bombers -traslladats allà ja fa uns mesos des de la seva històrica caserna del carrer Provença- ens han remullat amb una mànega). Tot aquest recorregut des de la sortida i fins aquí ha estat com anar en metro en hora punta. A partir d’allà, la cosa ja s’ha anat estirant.
Dura, duriya, la pujada des de les Torres Venecianes de la Plaça Espanya i fins l’avituallament d’aigua a l’alçada de la plaça on hi ha el desviament per anar cap al Palau Nacional/MNAC; aquest cop, m’he parat gaire bé un minut per beure, perquè amb la calor que fotia no m’he arriscat a només “glopejar aigua” com faig sempre (ja sabeu: impossible encara de resoldre per en Txabi l’equació simultània “córrer, beure i no ofegar-se”). Baixadeta pel Passeig dels Jocs Olímpics i... pujada dura, dura -com l’any passat- fins a l’entrada al Estadi per la porta de Marató (he fet uns 300 metres caminant... o sigui, ben bé uns altres dos minutets perduts). L’entrada, emocionant com sempre, donant la volta al perímetre de la pista atlètica amb el seu nou tartà de color blau, llest ja pels Europeus d’Atletisme d’aquest estiu. En el tram de la pujada fins a l’Estadi, i entre una cosa i l'altra, “m’he menjat” gaire bé 3 minuts sobre la meva mitja habitual de marxa. En sortir, enfilàvem ja el quilòmetre 7 (m’he saltat -despistat- el segon avituallament) i des d’allà ja tot baixada fins al carrer Floridablanca. He passat pel quilòmetre 9 en 49 minuts clavats, per acabar aquesta desfeta en els ja anomenats 59:21, que són 73 segons més que l’any passat (58:08).
I és que la cursa no ha enganyat. A dos quarts de deu ja fotia una calor i una humitat “de mil pares de cojones” per l’hora que era; per sort, gran part del recorregut és per l’ombra. El que no entenc és que a la sortida, o davant de ella millor dit, hi hagués tanta gent. En principi, els corredors amb xip (allà amb mi estaven en Per i la Belén, però a qui no hem vist/localitzat ha estat a en Joan) sortíem al davant, des del Passeig de Gràcia, separats de la resta de corredors populars, que ho feien des de la Plaça de Catalunya (total d'inscrits aquest any 58.024 !). Doncs bé, el que he trobat per davant en donar-se el tret de sortida ha estat a infinitat de gent, a vesar, pel Passeig de Gràcia i el que és pitjor... la majoria anaven caminant !; el mateix ha passat per tot el llarg tram del carrer d’Aragó i fins a la plaça del Escorxador (on els amables bombers -traslladats allà ja fa uns mesos des de la seva històrica caserna del carrer Provença- ens han remullat amb una mànega). Tot aquest recorregut des de la sortida i fins aquí ha estat com anar en metro en hora punta. A partir d’allà, la cosa ja s’ha anat estirant.
Dura, duriya, la pujada des de les Torres Venecianes de la Plaça Espanya i fins l’avituallament d’aigua a l’alçada de la plaça on hi ha el desviament per anar cap al Palau Nacional/MNAC; aquest cop, m’he parat gaire bé un minut per beure, perquè amb la calor que fotia no m’he arriscat a només “glopejar aigua” com faig sempre (ja sabeu: impossible encara de resoldre per en Txabi l’equació simultània “córrer, beure i no ofegar-se”). Baixadeta pel Passeig dels Jocs Olímpics i... pujada dura, dura -com l’any passat- fins a l’entrada al Estadi per la porta de Marató (he fet uns 300 metres caminant... o sigui, ben bé uns altres dos minutets perduts). L’entrada, emocionant com sempre, donant la volta al perímetre de la pista atlètica amb el seu nou tartà de color blau, llest ja pels Europeus d’Atletisme d’aquest estiu. En el tram de la pujada fins a l’Estadi, i entre una cosa i l'altra, “m’he menjat” gaire bé 3 minuts sobre la meva mitja habitual de marxa. En sortir, enfilàvem ja el quilòmetre 7 (m’he saltat -despistat- el segon avituallament) i des d’allà ja tot baixada fins al carrer Floridablanca. He passat pel quilòmetre 9 en 49 minuts clavats, per acabar aquesta desfeta en els ja anomenats 59:21, que són 73 segons més que l’any passat (58:08).
Compreneu ara perquè he creuat meta “marxa enrere, com els crancs”, oi ?.
.
I encara has tingut sort. Nosaltres hem entrat caminant perquè la meta estava compactada i no es podia avançar gens. Un desastre que confirma la meva teoria. Aquesta no és una cursa per córrer, sinó per anar tots amb el més lent i fer "equip". Qualsevol altra intent només pot acabar en frustració.
ResponderEliminar