Mes de novembre, un gran mes... o no.
No pensava córrer gaire aquest mes de novembre, no pensava competir gaire, perquè l’objectiu prioritari era “La Behobia”. Tenia, entre seia i seia, el baixar de la 1:49:45 de l’any passat... i no volia fallar. Tot i així, no vaig aconseguir plaça en primera instància i vaig haver d'esperar a que algú alliberés a darrera hora el seu dorsal.
Al igual que ja vaig fer l’any passat, la
setmana abans de “La Behobia” vaig tornar a córrer la excepcional, dura i única,
“Cursa de l’Amistat”; i no només això: de la ma de Susanna i, sobre tot, d’en
Rubèn (que van sacrificar el seu debut a la cursa per acompanyar-me a mi) vaig
aconseguir acabar-la millorant en gaire bé 4 minuts menys el meu temps del 2012.
Això va ser el divendres 1; la “La Behobia” m’esperava ja.
Però abans, i inesperadament, vaig fer una etapa
prèvia, inesperada, només un parell de dies després: el diumenge 3, i per sorpresa, vaig
córrer sense dorsal “el Cross de Sants” (ho vaig decidir al llit, la mateixa
nit abans); i no només això, ho vaig fer en un molt bon temps i, el què és
millor encara, amb molt bones sensacions. Em sentia “on fire”!. Ara sí, ara sí que “La
Behobia” m’esperava ja el diumenge següent.
Pero arribem al dimecres dia 6, a quatre dies de “La
Behobia”: pata-pam! pel terra amb la moto al sortir de casa. Aquí, ni cara ni
creu: diguem-ne que “de canto”, doncs només vaig fer-me una rascada al genoll
esquerra, donar-me un cop al braç esquerra i fer-me una ferida a l’ungla del
dit polze de la ma dreta.
Tot i adolorit, del braç sobre tot, vaig poder
córrer “La Behobia”; i no tant sols això: vaig aconseguir el que m’havia
proposat, i que no era altra cosa que el rebaixar el meu temps del 2012... i en
gaire bé 2 minuts, que espero finalment m’homologuin, perquè vaig perdre el xip
blanc (del corredor que em va cedir el dorsal) entre el quilòmetre 10 i el
final de cursa; però em diuen els de la organització -davant del correu que els hi vaig escriure- que els han quedat enregistrats els temps de pas
del meu xip groc (portava els dos posats en arrancar a córrer)... ho sabré definitivament a
primers de desembre.
Pasada amb èxit “La Behobia”, en el meu futur
immediat només hi havia la “Jean Bouin”, en la seva edició número 90. Aquesta cursa
ostentava la meva MMP des de 2008. I dic “ostentava” en pretèrit, perquè per
una juguesca d’en Rubèn i la Susanna, aquest parell em van engrescar i apuntar
a la per mi fins ara desconeguda “Cursa del Clot” i -a sobre- amb un objectiu
clar: baixar marca. I toma, toma, tooooooma... sota la pluja i el fred de
diumenge, ho vaig aconseguir: 8 segons menys, només 8 segonets, però la meva MMP -de
la Jean Bouin de 2008 -(de 47:58) va passar a ser, des de diumenge, la meva
MMP -de La Cursa del Clot 2013- (de 47:50). Cinc anys després !. Ja li he agraït un munt de cops a Susanna tot
el què va fer per mi diumenge durant la cursa. Sense ella m'hagués estat impossible assolir-ho.
Tot continua de cara.
A tot això, ni un sol metre d’entrenament en
tot el mes: els resultats “avalaven la meva singular estratègia” de no entrenar, de només
competir (com diu aquella dita castellana “...y a las pruebas me remito”).
Tot i així, amb l’horitzó ja a tocar de la
Jean Bouin de diumenge, i saltant-me la meva singular estratègia de no
entrenar, ahir dimecres vaig retornar
als “dimecres runners” amb els companys de Tribanda. Vam sortir a córrer l’Albert,
en Xavi Celma, en Ramon i la Núria. I, altra cop, em va sortir cara, perquè
vaig fer el millor temps que mai havia fet abans, des de 2008, anant des de Can
Mèlich al Parc de Cervantes i tornar. I no només això: amb unes sensacions increïbles
(no recordo haver fet mai abans, entrenant gaire bé 8 quilòmetres, un temps
promig de 4:55... tot i tenint en compte els semàfors i el haver d’anar esquivant gent per
les voreres).
Cara... una altra cara.
Quan em vaig ficar al llit, vaig veure
clarament que la recentment estrenada MMP de diumenge passat seria molt efímera
i que aquest proper diumenge, a la Jean Bouin, li retallaria -com a poc- uns
quants segons. N’estava segur, ben segur ! (serà cosa de les “sensacions”).
Però tot s’ha capgirat aquest matí, cap els
voltants de les vuit, a l'interior d'un dels túnels de la la Ronda de Dalt: topada,
amb la moto, contra la part del darrera del cotxe d’una dubitativa conductora.
La cara ? He aconseguit no caure de la moto, ni
que aquesta em caigués al damunt, i més amb la voràgine de tràfic que hi ha a
aquelles hores del matí. Haig de sentir-me ben afortunat i en dono gràcies. I també perquè, altra cop,
la integritat de la moto ha quedat “a salvo”.
La creu ? La forta trompada que m’he fotut contra
el dipòsit de benzina amb l’engonal esquerra (la roda del darrera de la moto s’ha
aixecat ben bé un pam !). En calent, semblava que no era rés, un copet i prou.
Però collons, quan he baixat de la moto vint minuts després en arribar al
despatx, no podia gaire bé ni fer el gest per caminar. He resolt un parell de
temes de feina i he tornat “a la meva segona casa d'aquest mes” (la Clínica Teknon).
-Diagnòstic:
un fort cop a la zona engonal (que ara ja em repercuteix des d’una mica més
avall del melic i fins a mitja cuixa, per la part interna). Només és un tema
muscular, del cop, rés trencat a nivell ossos (ni pelvis, ni maluc). Podríem dir, en
aquest aspecte, un altra cara.
-Conseqüència: per a mi no hi haurà Jean Bouin aquest
diumenge, perquè hauré de fer repòs de la cama -ni caminar, o fer-ho al mínim possible- durant un parell o tres de
dies (com a mínim).
Cara i creu.... Black and white.... Jing i Jang... Amunt i avall...
... ara que portava una bona progressió!. Confio
en no perdre el bon ritme, les bones sensacions, per aquests quatre o cinc dies que
estaré “adolorit-aturat”.
Mes de novembre, un gran mes... o no; jo crec,
sincerament, que tot i el que m’ha passat aquest matí -i l’altra dimecres- sí que ha estat un
gran mes per a mi (“runnerísticament” parlant al menys, és clar...).
(C.Q. 895 88-175-720)
No hay comentarios:
Publicar un comentario