domingo, noviembre 3

¿Seis en uno... ?


Noooo,  2 en 3 ; i m’explico.
Es veu que no en vaig tenir prou aquest divendres, "polint-me" la dura Cursa de l’Amistat, que només dedicant-li el dissabte a fer “pseudo-recuperació activa” al sofà de casa toooota la tarda, vaig decidir que avui correria el Cros Popular de Sants (10 quilòmetres pel meu barri “de tota la vida). I, compte, que ho vaig decidir sobre la marxa, ja ben entrada la nit, passades les 11 i (literalment) quan ja estava pràcticament ficat dins el llit. Coses meves.
Cros Popular de Sants, limitat (...i no és un número casual) a només   1714   corredors: i és que els de Sants som així, Junqueras !.
Però degut a aquest “pronto” que em va donar, se’m presentava un inconvenient logístic important: en no haver-me inscrit al Cros, no tenia dorsal i -per tant- no tenia possibilitat de deixar la motxilla al guarda-roba (Marta no podia acompanyar-me avui). Però vaig fer com la mateixa Scarlett O’Hara, i vaig dir-me:
  “... pensaré en ello mañana” (tot es veu millor pel matí, un cop has dormit).
Avui m’he llevat “a lo Guardiola”, i amb unes molèsties als sòleus prou considerables, “ressaca” dels forts desnivells positius dels 12 quilòmetres de pujada al Tibidabo de divendres. El d'avui també ha estat un altra matí lluminós i radiant de sol com el de divendres (quan arribarà el fred ?), i m’he plantat a la Rambla Brasil amb l’ambient festiu i familiar de sempre que hi ha cros; perquè no només hi ha la cursa de 10: hi ha cursa per “enanos”, de nens, de menys-nens, de disminuïts físics i de psíquics... (jo he acompanyat a un d’aquets últims en la seva, d’uns llarguísims per ell, 300 metres).  
La solució “a lo de la motxilla” ha vingut de la ma de la sempre present, incansable i animosa Wai-Shan que no només se l’ha quedat, sinó que -com sempre- no ha parat de fer-nos fotos a tots.
Per “un de Sants”, córrer aquest Cros és molt més què “córrer una cursa” (per a mi al menys): és córrer pels carrers pels que has passat, un i mil cops, des de que erets ben petit, te’ls coneixes, mesures molt bé les distàncies, les petites dificultats del traçat: “corres a casa”. I a sobre, aquesta edició, amb la samarreta de "Sants-Montjuic" de la cursa del "Correbarri". Un orgull !.
Entrant a meta "...como un iluminado"

Com ja acostuma a ser habitual he arrancat a córrer sense gaire bé ni escalfar ni estirar (deia en Jessie Owens que si els cavalls no escalfaven abans d’una cursa, perquè coi tenia que fer-ho ell); però avui tenia una “excusa”: aquest Cros el pensava fer “xino-xano” (no va per tu, Wai-Shan), com una mena d’entrenament de 10 quilòmetres de cara a continuar preparant la Behobia-San Sebastià del proper diumenge.
 
Però la veritat és que, com també ja acostuma a ser habitual, no sé anar a poc a poc (excepte el primer quilòmetre cara amunt per la carretera de Sants, amb un embús considerable de corredors) i he agafat ben aviat el meu “ritmo de crucero” gaire bé habitual.
 
Total, que l’he acabat molt “fresc”, bé de forces i gens de cansament, en  51:45 , només 11 segons més lent que el 2008 (l'any que la vaig córrer per primer cop... i ja en van 4 en 6 anys).
Total (bis): 22 en 3, dues curses en tres dies . No està gens malament !
Però avui el temps era el que menys m’importava, tot i que, en passar les dades al meu “excel històric de control dels temps de curses” me n’he adonat que aquesta d’avui era la cursa número 90 que corria (entre maratons, mitges maratons, curses de distàncies “rares” i curses de 10) des d’aquell no tan llunyà desembre de 2008.
Està clar que vaig començar a córrer tard, però que he “anat fent via”... i m'ha permés el poder anar coneguent a gent tant meravellosa com la d'aquest ramet de flors d'aquí baix: Cecilia, Olga, Marcela, Rosa i Teresa (... entre d'altres moooolts/moltes: aquest és el millor premi per un runner, la gent que l'envolta abans, durant i després de les curses).
"Los Ángeles de.... Txabi"

Propera parada:   B e h o b i a  !!!
 
(C.Q.   857  85-175-682) 

No hay comentarios:

Publicar un comentario