... i això era dissabte (avui ja és la repera multicolori !) |
Val, sí, em feia mal; val, sí, però pensava que era “normal” després de la forta trompada de dijous.
Però és
que, fins dissabte migdia (l’accident va ser dijous de bon matí) no va “començar
a agafar color la cama” amb aquella amplia gama de colors que va del blau, al rosat,
i al turquesa, el violeta, color lilós enfosquit, i va anar en augment, en augment
... gaire bé blau-grana, com molt bé puntava l'altra dia la Montse ("Pelopipi").
Ahir no em feia gens de mal; tenia lleugeres molèsties, però mal-mal, no (fins i tot vaig voler/poder anar amb la
moto a veure i a animar als companys i amics
a la “Jean Bouin”).
Pili, la incombustible Prescoli... |
La Susanna i en Rubén "tirant del carro" al carrer Lleida... (follow the lider...) |
Gustavo,Wai-Shan, Iolanda, Marta, Rosa.... i dos més |
Però el dolor al engonal d'aquest matí "no era normal". I és per això què, preventivament, me n’he anat cap a la Mútua a
veure el què.
“Mosqueig” quan la doctora, després de fer-me la exploració de la zona, ha anomenat tres
paraules:
ecografia - trencament - abductor
Malauradament, la ecografia posterior ho ha detectat, clar I
sense cap mena de dubte:
Ampli trencament del abductor, amb hemorràgia
interna a la zona...
“Per sort” s’ha trencat per la part que va del múscul al tendó, i no del tendó al os (“algo es algo, que dijo un calvo...”).
Així doncs, tres dies de repòs absolut, “sense
obrir-me de cames”; i dijous visita de seguiment altra cop a la Mútua; per
cert, amabilíssima -i molt encertada en el seu diagnòstic previ a la ecografia-
la doctora que m‘ha visitat, Sandra S.C. (queixes, quan les coses no van; agraïments
i reconeixement públic quan es fa la feina ben feta, com ha estat el cas d’avui).
Així doncs, tres/quatre setmanes de “parón
obligado”; per tant sembla ser que el córrer s’ha acabat per a mi pel que resta
d’any (...ni “Cursa de la Sagrera” -15/12- a la que ja estava inscrit, ni “Cursa
del Nassos” 31/12); si tot va bé, i faig bondat, ja m’emplaço fins a primers de
gener 2014 per la clàssica “Cursa de Sant Antoni”, habitualment la primera que
corro cada any.
Se’m fa estrany... que jo recordi, des de finals del 2006 -en
que vaig fer les primeres passes com a runner (la meva primera cursa, desembre 2007)- no he tingut mai cap lesió, tret
de la operació del menisc, de la que em vaig recuperar miraculosa i
ràpidament.
Paciència, Txabi, paciència...
No hay comentarios:
Publicar un comentario