Qui any passa…

… any empeny !.

I avui, per segon any consecutiu, he corregut la inqualificable “Cursa de l’Amistat”; i el fet de denominar-la “inqualificable” no té, ni molt menys, un to pejoratiu; tot el contrari. Les meves cames ja han corregut moltes curses, en llocs molt diferents, amb distàncies molt diferents i us puc assegurar que com la Cursa de l’Amistat no n’hi ha cap... i quan dic cap, vull dir cap ni una.

D’entrada, el xip es queda a casa. Es corre pel fet del córrer, així de senzill.

Una cursa fàcil ? Nooooo, ni molt menys: perquè és arrancar des de dalt de tot del Castell de Montjuic, baixar quatre quilòmetres fins al Paral·lel (en l'únic tram de baixada de tot el recorregut) per enfilar ja pel carrer Entença amunt, cap a la Diagonal, i continuar amunt per Avinguda Sarrià, i continuar amunt per San Juan Bosco, i continuar amunt per Major de Sarrià, i continuar amunt per la dura Carretera de Vallvidrera, i continuar amunt, amunt, amunt... fins arribar a Vallvidrera, per seguir amunt, amunt, cap el Parc d’Atraccions del Tibidabo. Així que, de cursa fàcil -i amigable, en aquest aspecte- rés de rés.

I perquè dic que no n’hi ha cap com la Cursa de l’Amistat ? Doncs, per exemple: si en qualsevol cursa cau un corredor als pocs metres d’iniciada la cursa, poc li faltarà perquè la “manada” li passi per sobre, sense importar-li gens ni mica el què li ha passat ni cóm es troba... estant competint!. Avui, per contra, això mateix ha passat i no menys de 8-10 corredors s’han aturat per interessar-se pel company caigut.

Més detalls. L’esperit distés d’abans de la sortida (...no anem a competir) i els primers quilòmetres, fets “com el qui surt a passejar”, amb la suau pendent cara avall dels primers 4,5 quilòmetres.

Més detalls. Els voluntaris. Ja sabeu que jo en soc... però sempre ho he fet en grans esdeveniments esportius, amb una gran quantitat de gent -que cobra- per organitzar-ho tot i que és la que dirigeix i controla els voluntaris. Aquí no, aquí son tots “voluntaris purs” (amb una mitja d’edat força alta, cal ressaltar-ho) que hi posen tot i més de la seva part i que, en donar-te els molts i generosos obsequis en acabar la cursa al peu de l'avió, no paren de dir-te “gràcies per haver participat”. Què collons, gràcies a ells !.

I seria un no parar de petits i grans detalls que són els que fan d’aquesta cursa una cursa única. Esperem que l’entusiasme amb el que sortim cada any tots i cadascun dels que hi participem i en gaudim, no porti la cursa a una massificació i al descontrol d’una petita joia runner. Tranquils, la Myrna no ho permetrà.

Amb el pas ben coordinat, a uns 600 metres de meta.

I a mi cóm m’ha anat aquest any la Cursa de l’Amistat?. Val a dir, abans que rés, que si l’any passat la vaig fer “sol com un mussol”, avui he tingut al meu costat a dos “escuderos” de luxe (la Susanna i en Rubén) que m’han portat fins dalt de tot del Tibidabo... en gaire bé 4 minuts menys que l’any passat. També és veritat que, com que anava amb ells, he parat per caminar a estonetes  molts menys cops que l’any passat en els trams de dura pendent. Així, tot i que el meu Garmin es va tornar boig tant l’any passat com aquest, el meu temps final d’avui ha estat de...

            1:38:28  

Això s'ha acabat... gràcies companys !

per fer els poc més de 16 quilòmetres de la cursa. Però ha estat una cursa que se’ls ha fet mooooolt llarga als meus dos “escuderos” i és que, cara amunt, la vida passa molt a poc a poc corrent  al meu costat.

Ells dos era el primer cop que la corrien i, sincerament, no crec que l’hagin pogut gaudir com cal; en Rubén ha pogut fer, tot corrent,  unes 3.000 ó 5.000 fotografies amb el seu mòbil -és un dir- de lo “sobrat” que anava; però a mi m’ha ajudat, i molt, el dur-lo al meu costat (...i a Susanna, revolotejant amunt i avall, també molt “sobrada” ella, tot i que diu que les pendents no són el seu terreny) en un dia esplèndid i lluminós per córrer, amb tot Barcelona als nostres peus (ho he pogut comprovar un parell de cops en que he aconseguit aixecar la vista del asfalt... hehe).

Estic content, i satisfet, del cóm i el què he fet un any després. En lloc d’alentir, amb el pas dels anys  vaig accelerant.  Que algú m'ho expliqui. 

Espero, confio i desitjo que, com l’any passat, la dura cursa d’avui m’hagi servit de bon entrenament per la Behobia-Sant Sebastià del proper -ja molt proper- dia 10 de novembre (per a la que encara no tinc lloc per dormir, per cert).

I aquest vespre, a les nou, partit al Estadi contra “els periquitos”. I, ho sento,  però “el cuerpo me pide sangre!”: rés de guanyar per 1-0  ó  2-1, no: hem d’esclafar-los ! (una maneta mínim, com deia aquest matí en Rubén).

(C.Q.   847  84-175-672)