M’he llevat
aquest matí amb ganes d’escriure sobre això que escriuré ara, quan de casualitat he vist l’entrada del blog d’en Carles Castillejo, referint-se al seu “fiasco”
d’ahir a la Marató de València http://www.corriendovoy.com/noticia/declaraciones-carles-castillejo-maraton-valencia
I és perquè del que
jo volia escriure avui era de
G E N E R O S I T A T
Perquè no d’altra
manera puc definir el gest de les nostres “llebres” d’ahir, en Rubén i la Susanna:
G E N E R O S I T A T
En Carles
Castillejo (no sé si amb raó o sense) es queixa amargament de que “el van
deixar tirat les llebres” que pensava que tindria -perquè així ho havia pactat
amb la organització- per tal de poder fer una marca excel·lent a la marató
llevantina: volia anar per les 2:09, un temps esplèndid en territori espanyol.
Jo, com deia
aquell, “ni quito ni pongo rey”; l’esport professional, suposo, té aquestes
coses que tots ja sabem: curses “llançades” per mitjà de llebres “de pagament”,
de corredors que “es cremen” perquè un altra corredor faci marca. Per a mi, això
no està ni bé ni malament. Al cap i a la fi, el corredor que acaba fent marca “se lo
curra”, ningú li regala rés. Però per a la llebre és una qüestió pura i merament econòmica,
un negoci (i, altra cop dic, per a mi això no està ni bé ni malament... l’esport
d’elit està muntat així). No crec que això adulteri la competició.
Jo ahir, al
contrari del que li va passar a Carles Castillejo, sí que vaig poder córrer amb una llebre. I ho vaig fer amb
l’objectiu d'intentar millorar la meva marca personal (MMP) en curses de 10
quilòmetres. I no només això, sinó que va ser la meva llebre la que em va empènyer
a fer-ho, en una cursa en la que ni jo mateix tenia previst participar-hi (Cursa del Clot 2013).
L’escenari: un
matí plujós, amb fred i vent... la climatologia que més li agrada -precisament-
a la meva llebre (al inrevés us ho dic, és clar: no suporta ni el fred ni la pluja).
La meva llebre
corre molt; corre molt... i corre bé. Juga en “un altra lliga”, molt diferent a la
meva. Per descomptat, cap recompensa per la llebre.
Només és un corredor amb ganes de motivar, d’ajudar, d’empènyer, a un altra corredor per ajudar-lo a assolir un objectiu que -en el meu cas d’ahir- ni ell mateix s’havia
plantejat.
- Quina necessitat tenia
la meva llebre de fer-ho ? Cap ni una.
- A canvi de què ?
de rés.
¿ Cóm s’explica doncs el què, sense cap necessitat, sense cap recompensa -i en un matí desagradable com el d’ahir- una persona, un corredor com tu (però que, com a poc, corre el quilòmetre un minut i mig més ràpid del que tu ho fas) es planti al teu costat, arranqui a córrer amb tu, et vagi marcant el ritme (evidentment, molt més lent del seu ritme habitual i que, per tant, a la llebre la cursa se li fa moooooolt llarga) que afluixi o acceleri segons com veu que tu vas, et controli, et parli, t’anima, “et piqui”, et pauti...?
¿ Cóm s’explica doncs el què, sense cap necessitat, sense cap recompensa -i en un matí desagradable com el d’ahir- una persona, un corredor com tu (però que, com a poc, corre el quilòmetre un minut i mig més ràpid del que tu ho fas) es planti al teu costat, arranqui a córrer amb tu, et vagi marcant el ritme (evidentment, molt més lent del seu ritme habitual i que, per tant, a la llebre la cursa se li fa moooooolt llarga) que afluixi o acceleri segons com veu que tu vas, et controli, et parli, t’anima, “et piqui”, et pauti...?
Només se m’acut
una paraula:
G E N E R O S I T A T
Susanna, Rubén.
Rubén, Susanna... gràcies per la vostre immensa generositat d’ahir.
(i crec que
parlo també en nom d’en Pere, cofoi com està pel seu primer sub-50 com a
runner amb en Rubén de llebre).
No hay comentarios:
Publicar un comentario