QUAN RÉS ÉS EL QUE SEMBLA . . .

.

És realment decebedor quan una de les teves icones “se’n va per l’aire”...

I això és el que sembla que em passarà amb la “històrica” fotografia de Robert Capa del milicià republicà mort al front durant la Guerra Civil espanyola. Sembla ser que està constatat que només es tracta d’un “muntatge fotogràfic” d’en Capa (que ha “aguantat” com a bo, però, gaire bé 75 anys...). A partir d’aquí se’n podrà fer un munt de conferències, estudis, discussions “sesudas”, de dir-hi cadascú la seva: per la foto, per les ombres, per el lloc on es va fer... (ara sembla ser que -obrint el camp de la foto- per las muntanyes que es veuen al fons allò no pot ser Cerro Muriano, Còrdova, com ho datava i situava en Capa).

El cert és que donàvem com a bo, com a impactant, com a valuós, el moment, el “haver estat allà” just en el precís moment... i si t’ho mires bé, ara sembla que el milicià fins i toc somrigui; i ara els núvols del dubte planegen, foscos i densos, sobre una de les nostres icones (meva al menys).

Quantes d’aquestes icones no n’hi ha, i n’hi hauran ... !

(Exposició fotogràfica “Això és la guerra - Robert Capa en acció”, mundialment reconegut com un dels fotògrafs més destacats del segle XX i com un dels mestres del foto periodisme modern, i “Gerda Taro”, una excel·lent foto periodista avançada a la seva època, companya sentimental i professional d’en Capa, morta al 1937 aixafada per un tanc mentre cobria la Batalla de Brunete. MNAC fins al 27 de setembre).

És punyetera casualitat que precissament avui faci aquesta reflexió i que avui sigui precissament 18 de juliol, fatídica data del cop d’estat del 36 (m’he trobat, remenant papers pel despatx, els díptics de la exposició -que us la recomano- que varem anar a veure amb la Marta diumenge passat).

.