LA -DURA- MARATÓ DE DONOSTI JA ÉS HISTÒRIA...

... però, altra cop, quina història !. Si a la de Berlín el meu temps final, totalment impensable (primera marató, amb fred, pluja, corrent-la gaire bé tot sol) va ser de 4:13:29, avui al matí he aconseguit aturar el crono en...

4:03:09

Toma, toma y toma ! I els fenomenals resultats de la resta del Tribanda Runner's han estat:

“la bèstia” d'en Riera ............... 2:55:22 (jo vull ser com ell quan torni a ser jove).

En Xavi Celma .......................  3:24:51

L'Alberto .............................. 3:25:18

En José Ordoñez ..................... 3:28:22

En Per Kvam .......................... 3:37:09

Jo és que al·lucino. Perquè per segon cop em presento a una marató, amb els seus llarguííííísim i inacabables 42,195 quilòmetres, sense haver-la preparat ni remotament de manera seriosa (només cal seguir en el blog els meus simulacres d'entrenaments del meu darrer mes). I tot i amb això, bingo ! : tiempazo (en versió “Txabi”, és clar). Però ja us haig de dir des d'ara mateix que, si a Berlín hagués acabat la marató en les penoses condicions en les que acabat aquesta de Donosti, no hagués repetit. Segur !.

Anem a pams.

Ens hem trobat tots (inclòs en Riera i la seva xicota) a la recepció del hotel per les fotos i per anar fent temps “sota sostre”, perquè fred al carrer, el que és diu fred, en feia... encara que no tant com ens havien amenaçat. Finalment, jo només he sortit a córrer amb la tèrmica nòrdica negra i el stop-wind (al que a sobre li he desmuntat les mànigues). Ambientazo a la sortida i, a les nou en punt, em marxa! (inclús la Belén s'ha apuntat a posar-se roba per córrer i ha sortit amb nosaltres després del tret de sortida, per poder fer corrent una distància indeterminada, que ara mateix no sé quina ha estat finalment).

El recorregut eren tres voltes, una de mes curta (d'uns 10/11 quilòmetres) i dues, de recorregut gaire bé exacte, de més llargues. En començar a córrer, del dolor al genoll que deia en llevar-me, ni rastre. Primera volta sense problemes (ha començat a ploure, però, al quilòmetre 10 durant uns minuts, els suficients per a em-papar-nos la roba). Aquesta primera volta tornava al estadi d'Anoeta i, des d'allà, inici de les altres llargues dues voltes. Dir-vos ja que a partir del quilòmetre 16, els bessons m'han començat a donar pel sac (putos mitjons “micronosequé”!). Agradable passeig per La Concha i començament del avorrit i insípid recorregut d'uns 8-9 quilòmetres per una “zona triste” -d'anada i tornada- i altra cop cap a La Concha, per de tornar a passar per dins d'Anoeta. Per aleshores, els primers 10 quilòmetres els he fet en 52:20 minuts (8 menys que a Berlín) però és que he creuat l'arc de la Mitja Marató en 1:52:12, un temps brutal ! (... per a mi al menys, és clar); en sortir del Estadi i enfilar jo l'avinguda per començar la tercera i última volta, ja arribaven -per acabar ells la Marató- els primers classificats ( no m'han avançat en cursa, ni a dins l'Estadi i això, moralment, ha estat molt important per a mi: el primer classificat -Elija MUTURI- ha acabat la Marató en 2:13:29 ). En aquest moments, els meus bessons d'ambdues cames ja eren una perfecta combinació de granit i marbre de Carrara, durs com una pedra (i he pensat, seriosament, en deixar-ho aquí); al quilòmetre 25 ha tornat a ploure, aquest cop amb més força, també només durant uns minuts; pero han anant avançant bé els quilòmetres fins a arribar al 26, en que ja se m'ha començat a posar molt cara amunt el continuar, i més en tornar a enfilar aquells “8-9 quilòmetres tristos”. I ja, a partir del quilòmetre 28-29, he anat parant una mitja de mig minut a tots els avituallaments i a totes les pancartes d'anunci de canvi de quilòmetre per estirar, perquè l'amenaça de rampa als bessons de la cama dreta era constant (què incòmode és córrer amb aquesta sensació de “que voy, que voy, que te enrampo los gemelos ”...). Han caigut -patint- el 32, el 35, el 38, el 40 (última parada per estirar) i, des d'allà, ja no he parat fins a creuar la línia d'arribada després de donar gaire bé una volta sencera pel tartán del Estadi d'Anoeta (molt somrient però, això sí, per lo del vídeo i les fotos per a la posteritat). Però he acabat tocat, molt tocat, dels molt durs i petris bessons (per contra, i, com ja em va passar a la de Berlín, de cardio de puta mare, cap problema; ara, que de cames...).

Per acabar d'arreglar-ho, i com a “fi de festa”, a aquests donostiarres no se'ls acut altra cosa que donar l'avituallament final A DALT DE TOT DE LA GRADERÍA del Estadi d'Anoeta, el que vol dir que, un cop creuada la línia d'arribada, tenir que PUJAR ELS ESGLAONS des de la pista i fins a dalt de tot (i és clar, un cop recollit l'avituallament, des d'allà baixar uns altres esglaons, per l'altra banda, per sortir al carrer); genial !.

Per cert: gràcies, moltíssimes gràcies, a en Xavi Celma per haver reservat l'Hotel a menys de 30 metres del Estadi. Això sí que no ha tingut preu !.

I ara, una bona noticia... i una de molt bona :

La bona és que, amb 53 “tacos”, a punt de 54, i sense haver-ne corregut abans cap ni una, ni haver-les preparat ni mínimament, he aconseguit córrer -i acabar- dues Maratons en tan sols 2 mesos (amb dues Mitges Maratons de pel mig a sobre) i, a més a més, baixant en més de 10 minuts el meu temps a la segona de les Maratons, la d'avui. I cal recordar que, com diu en Marco, amb dues Maratons corregudes i acabades (i dignament) ja soc tot un AUTÈNTIC MARATONIÁ !.

La molt bona (sobre tot per ella) és que, en arribar al hotel li he promès a la Marta que aquesta ha estat LA ÚLTIMA MARATÓ QUE CORRIA. Ja n'he corregut dues, i les he corregut bé -donades les circumstàncies- però aquest és un esforç excessiu per la meva edat i per a les meves condicions físiques. He decidit que em dedicaré, a partir d'ara, a córrer només mitges maratons; i la primera d'elles, la de Granollers al febrer -a la que ja hi estic inscrit- i la de Barcelona -al març- en la que també ja hi estic inscrit com “per fer-la sencera” però que, com l'any passat, només en correré mitja, segons el pla que -des d'avui- he decidit seguir.

La Marató de Donosti ja és història... però collons, quina història !. 

I ara d'aquí a una estona arriba però el millor: anar-nos tot l'equip del Tribanda Runner's (+ Belén i Ester) a sopar “de montaítos” per la zona vella de Donosti (...el mega-chuletón, que jo mateix m'havia promès, haurà d'esperar fins demà a l'hora de dinar sniff !).

Hi haurà fotos de tot plegat d'aquí a uns dies... espero (verdad que sí Alberto ?).

.