Ja han passat gaire bé 65 hores des de que vaig creuar la línia d'arribada dins l'Estadi d'Anoeta, des de que vaig acabar la meva segona marató, i corregudes en només dos mesos ! (havent-li ficat de pel mig en aquest curt període, i per acabar d'arreglar-ho, dues curses de 10 quilòmetres i una mitja marató... toma ya !).
Doncs bé, ara penso que ha estat una bogeria, una exageració... però de la que n'he sortit força ben parat.
Encara avui, els meus bessons són més bé uns “trillizos”, durs com una pedra i força adolorits, amb un ay! uy! cada cop que m'aixeco i que haig de començar a caminar, suportat en silenci, però que m'avoca a semblar el mateix Chiquito de la Calzada (espero que a partir de demà la cosa ja afluixi força). També és cert que és la única molèstia-seqüela que tinc... així que tampoc n'hi ha per queixar-se tant.
Berlín... Donosti ?
Ben diferents les dues i, sense tenir que pensar-m'ho gaire, sens dubta, em quedo amb la de Berlín de totes totes: la vaig gaudir, i molt. La de Donosti la he patit (tot i la rebaixa de més de 10 minuts). Val, la de Berlín era la primera, era “la il·lusió”, la novetat... però va ser quelcom espectacular, màgic, únic.
Donosti:
-recorregut: avorridot, repetitiu (tres voltes),
-genial, genial, la samarreta tèrmica noruega, us la recomano a cegues. Còmoda, càlida, arrapada però sense sentir-te pressionat... magnífica,
-dubte, seriós, amb els mitjos “micronosequè” (em mosqueja molt aquest dolor als bessons, quan precisament la funció d'aquests mitjons és alleugerir-los),
-i tornaré a posar “en quarantena” a les Asics (encara no he acabat de decidir si són elles o els mitjons els causants del dolor als bessons... perquè eren els mateixos 42 quilòmetres que a Berlín i jo recordo que al cap de dos dies vaig pujar, corrent, de dos en dos els esglaons del despatx).
Ahir al matí, després de prendrem el preceptiu “pincho de tortilla” per esmorzar, vaig tornar de Donosti (565 quilòmetres); paradeta a Los Monegros per posar benzina i dinar (un enoooorme plat de llenties casolanes i una cuixa de pollastre a la planxa), per continuar camí ja directament fins al Club sense passar per casa: immersió al jacuzzi gaire bé una hora, intent -fallit- de fer-me un massatge a les cames (ara ho agraeixo, perquè hagués plorat de dolor com un vedell) i pujar-me a la bici per fer-me deu quilòmetres per “estovar” una mica les cames i una suau però intensa sessió d'estiraments. I, al vespre, fi de festa a casa “a la antigua”, sentint el partit del Barça per la radio (vaig pensar: si perden, millor no veure-ho; i si guanyen, tornaran a passar el partit un i mil cops...).
Avui, escoltant ràdios, veient tele i llegint diaris te n'adones de la no imparcialitat periodística (d'una i altra vorera): fa bo la dita castellana del “nada es verdad, nada es mentira; todo es según del color del cristal con que se mira”.
Però, lo d'ahir, va ser un bany en tota regla !. I com deia un avui:
Barça 5 – Ron... cero (lo pillas...?)
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario