TORNEN ELS DUBTES...

Està clar que soc un agosarat de mena.
I és que estem a 1 de setembre i ja, a l’horitzó més proper (d’aquí a només 3 dies) ja tinc al davant un Mitja Marató, amb els seus 21,097 quilòmetres... que és diu ràpid.
Encara ara recordo, com si fos ahir, la meva primera “Mitja”, la de “Barcelona-Costa del Maresme”, al març del 2009, a tres dies de complir els 52 anys i sense haver corregut mai, mai, més de 10 quilòmetres. I la vaig fer sol, sense cap company... només amb la Marta patint, com només ella sap fer-ho, a la línea d’arribada. Aquell dia, el meu temps final va ser de 1:54:03; tot un somni el haver pogut baixar de dues hores en la meva primera “mitja” sense haver-la preparat el més mínim (no tenia cap objectiu de temps: només volia acabar-la) . El que jo dic, un agosarat. Fins aleshores (feia poc més d’un any que havia començat a córrer) només havia fet 9 curses de 10 quilòmetres i, ala, tota una Mitja Marató entre pit i esquena !.
En aquell poc més d’un any corrent, jo em preparava a consciència per fer les curses de 10 quilòmetres; ara, tres anys i mig després, 10 quilòmetres és el mínim que corro quan entreno (ja sigui com a “acumulació de quilòmetres” a ritme suau, o fent sèries).
I, és o no és ser agosarat el tornar a repetir la bestiesa, millor dit, doblar-la ?: anar-se’n a córrer una Marató (amb els seus 42,195 quilòmetres) i a sobre, a Berlín, sol, i poc abans de complir els 54. En aquell cas, mai havia corregut més dels 21,097 de les 4 Mitges Maratons que havia fet aquell mateix any 2010.
I no és ser agosarat el fer una segona Marató (Donosti) al cap de, només, un mes exacte de la Marató de Berlín ? (i, a sobre, baixant marca en 10 minuts) i havent-me “cruspit” a sobre, en mig de les dues Maratons, una altra Mitja Marató.
Però tot l’any 2010, gloriós per a mi, em va acabar passant factura (física i de “coco”) i m’he tingut que dosificar en aquest 2011:
-una cursa de 10 al gener;
-una Mitja Marató al febrer (però amb MMP);
-la “punxada” al quilòmetre 30 a la Marató de Barcelona (“espineta” que tinc ben clavadeta);
-un abandonament a poc de començar la Mitja Marató següent;
-i vaig fer Bombers i la Nocturna de l’Hospitalet a l’abril.
Des d’aleshores ja no he tornat a competir. I és què aquesta és un altra:

a mi el què m’agrada és competir !.

No, no parlo de córrer més que els altres, ni "contra" ningú; parlo de competir, de córrer amb d'altres al meu costat, al davant, al darrera... viure i sentir l’ambient de les curses, sigui quina sigui la seva distància; els moments previs a la sortida, l'escalfament, els comentaris amb desconeguts que correrán després amb tu; el patiment durant la cursa... i l’alegria desbordada en creuar meta. Això és el que m’agrada.

Com deia, d’aquí a no res ja hi tornem a ser-hi; arranca la temporada amb una Mitja Marató, la de Sabadell, que te nou recorregut aquest any. Sí, jo he corregut “alguna coseta” durant aquest estiu, però no la he preparat gaire bé que diguem; estem parlant d'una mitja marató, de que són 21 quilòmetres i de que ja vaig camí dels 55 "tacos": torno a ser un agosarat (que no boig).

Diumenge sortiré a córrer aquesta Mitja Marató (ja la vaig córrer també l'any passat, com a preparació de Berlín) sense cap mena de presió, intentant deixar -això sí- el pavelló dels “Tribanda” el més alt que pugui. Tinc ben clar que “no hemos venido a este mundo a sufrir”, així que -si no ho veig clar- ho deixo córrer ja a la primera o a la segona de les tres voltes que haurem de donar, no patiu. Però intentaré colocar uns altres 21,097 quilòmetres  en el meu comptaquilòmetres anual particular; collons, només de pensar-hi, ja em canso ! (que són 21 quilòmetres... poca conya !).

Un somni ? : baixar diumenge de 1:50:00   

Agosarat, Txabi, que ets un agosarat !.

.