Sí, ja ho sé...

... s’ha d’entrenar. Si vols córrer bé, i fer-ho en progressió, s’ha d’entrenar. Però, què voleu què us digui ? a mi entrenar m’avorreix, i molt. És més, puc fer 5 quilòmetres entrenant, sol (com gaire bé sempre) i acabar rebentat, esgotat, fet pols;  per contra, si en aquell mateix moment, en aquell mateix instant o situació, el que hagués tingut al davant -en lloc d’un trist entrenament- hagués estat una cursa, o fins i tot una mitja marató, l’hagués fet -la faig- sense problemes. És curiós el que em passa, no ?.
D’aquí a no rés faré 57 anys. Vaig començar a córrer tard, molt tard, amb 51, i sense haver corregut mai abans en ma vida; i no tan sols això: ho trobava quelcom gaire bé estúpid (córrer ? perquè ? a què treu cap ?). I no només això; no tan sols vaig començar a córrer molt tard, sinó que -al cap només de 2 anys- em vaig enfrontar (i aconseguir acabar en 4:13:29) la meva primera Marató, a Berlín l’any 2010. I ho vaig fer i aconseguir... sense haver corregut mai , mai, més de 21 quilòmetres seguits abans  d’enfrontar-me als duríssims 42,195 quilòmetres d’una marató!. Recordo que aquell dia -plovent, com he corregut 3 de les meves 4 maratons- vaig fer la primera part de la Marató -la mitja- molt “suelto”, sense gaire bé esforç, i que em vaig dir a mi mateix: “bé, Txabi, i ara què ?... mai abans has passat d’aquí” (el meu “extra”, una setmana abans d’anar a Berlín, va ser córrer 15 quilòmetres a la cinta del club, a ritme 6:00). I a Berlín, en creuar la mitja vaig anar tirant, tirant... i, segons el crono, cada 10 quilòmetres una mica més ràpid (una mica) que els 10 anteriors. I la vaig acabar. I no us podeu ni imaginar el que per a mi va representar fer-ho, allà sol, en mig d’aquella multitud de runners desconeguts que m’envoltaven, i que ens miràvem, i que amb les nostres mirades ens ho dèiem tot, sense dir-nos rés.
Bé, al que anava. D’aquí a no rés en faré 57 deia... i crec que conec el meu cos. I crec que sé fins a on el puc portar. I sé que el meu cos respon a estímuls; i, per córrer, no conec cap millor estímul pel meu cos que la competició. I no pel fet de competir en sí mateix, sinó per tot el que rodeja a la competició, ja sigui una cursa, una mitja marató o, ja ni què dir-ho, una marató (en porto ja 3 i ¾ , perquè a la de Barcelona de 2011 vaig “petar” al quilòmetre 30): l’ambient -el previ, el durant i el després- els companys, els desconeguts al teu costat al calaix de sortida, els que vas avançant o t’avancen... I, sobre tot sobre tot, el saber que tinc “premi”; i el premi és, ni més ni menys, el acabar la cursa; independentment del temps en que l’acabi (...si milloro marca, ja ni us ho explico). El premi és arribar al final.
I és això, precisament, el que em manca quan entreno: que quan acabo “no hi ha premi”. Fins i tot aquest febrer passat, el fet de córrer la “Maratest” se’m va fer molt muntanya amunt (tot i que vaig fer-la en un temps molt més que digne 2:53:10, per sota de les tres horetes): sabia que estava corrent 30 quilòmetres “p’a ná”; que acabaria la cursa i em diria a mi mateix, com finalment em vaig dir: “val, has corregut 30 quilòmetres... i ?”.

Al que anava. Vaig córrer diumenge passat, i no gaire... i no he tornat a fer rés més ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres ni avui. I demà tinc la duríssima “Cursa de la Amistat”; i no només això: d’aquí a 10 dies, la no menys dura “Behobia-Sant Sebastià. I las faràs sense entrenar ?. Doncs sí, gaire bé sí. Però és que la competició és el meu entrenament. És cert que podria haver sortit “a estirar les cames” una estona aquest dimarts, per exemple... però no m’hagués aportat rés: guardo forces. I la cursa de demà “em serveix d’entrenament” per la Behobia. Ja l’any passat, inconscientment, em vaig apuntar a la Cursa de la Amistat (de 18 quilòmetres, amb desnivell continuo positiu des del quilòmetre 4,5 i que la vaig acabar en 1:44:19) sense adonar-me’n de la proximitat de la Behobia-SS, a la que ja estava inscrit de temps enrere  (de 20 quilòmetres, de “tobogans” contínues, i que vaig acabar-la en 1:49:45). Doncs bé, recordo que mentre pujava cara amunt per Vallvidrera em deia: “Txabi, l’has ben cagat... fotràs el préssec a Behobia”. I no; contra el que em pensava, la dura Cursa de la Amistat va ser una bona prova de foc -un bon entrenament, competint- per afrontar amb garanties la Behobia-SS.

D’aquí a no rés en faré 57, deia... i només espero que, un any més tard, les coses no canviïn per a mi, i que demà faci una bona cursa i que pugui gaudir, d’aquí a 10 dies, de la enoooooorme festa que és la Behobia-San Sebastiá.

 

... i continuo desitjant que el córrer i jo puguem envellir plegats !.

Ah... i un dia, no sé quan, però a aquesta Marató hi aniré ! (com em dic Txabi).

http://bit.ly/1aKUpTR  (mireu-lo, val la pena).

Go, Txabi, goooo !