¡ Marchando un “mixto”…!

Després d’una setmana en que, per naps o per cols, he tornat a no córrer ni un sol metre (... ja tornem “ a les “andades”: he trencat la meva mitja prevista de dia sí, dia no), avui he trencat la tendència. Divendres, però,  ja vaig sortir de la meva inactivitat. I és que després de gaire bé 2 anys sense fer-ho, vaig tornar a anar a jugar a pàdel, aquest cop amb companys del IESE. Cinc partits jugats, amb la certesa de que això del pàdel “no cansa”.  Però com en tots els esports, jugant a pàdel exercites uns músculs que, corrent, no forces tant. I “em va cascar” més del que, inicialment em pensava (ho vaig descobrir a l’endemà).

Tot i això, i tenint a 7 dies vista “La Mitja de Granollers”, avui tocava sortir sí o sí.

M’he plantejat, com diria un de Madrid, “un mixto”; és a dir: he anat caminant cara amunt, a bon ritme, fins a Plaça Mireia i un cop allà he continuat caminant -ja per la carretera de Les Aigües- fins el Mirador dels Xiprers (3 quilòmetres). Allà he arrancat a córrer, inicialment, per anar a ritme 5:55/6:00 (ritme de primer tram de Mitja Marató) però, sí, sí... què collons: han anat  caient els quilòmetres corrent a 4:59, 5:04, 5:05, 4:54, 4:48, 5:05, 5:06 i  5:16, si bé és veritat que hi ha hagut trams de “cara avall”; i és que avui he fet una variant en el meu recorregut habitual per Les Aigües. I és que avui m’interessava “fer quilòmetres”, però no “cascar-me”, així que, en arribar a la passarel·la de Vallvidrera he agafat -cara avall- la carretera de Vallvidrera (com si estès fent la Cursa de la Amistat, però al inrevés, cara avall). Un cop a baix, he agafat el lateral de Ronda de Dalt, Carretera d’Esplugues i cap a casa. Variar, sempre va bé. Tot plegat, he completat  11,700 quilòmetres en poc més de 1:12 en un esplèndid matí solejat de gener (amb una mica d’aire, això sí), amb una temperatura excel·lent per córrer.

Corro normalment sol quan entreno, ja ho sabeu; i sort que soc un paio valent perquè, a vegades, em creuo amb autèntics “monstres”; avui, a poc d’arrancar a córrer, m’he tornat a creuar altra cop amb la gran Hasna Bahom entrenant també en solitari (els seus brillants resultats i les seves contínues victòries no són fruit de la casualitat); i també m’he creuat -per primer cop- amb la menuda, però molt gran, Arantxa Suau, que ahir recollia a Terrassa, com la Hasna, el seu merescut -i lluitat- premi de la Lliga Champion Chip 2013: felicitats Arantxa ! (i, com no, a la mateixa gala la incombustible Rosa Garrido també va recollir el seu merescudíssim trofeu).

Matí de diumenge, matí molt ben aprofitat.

 

Un incís pel que fa a la Carretera de Les Aigües:
l’espai és de tothom, no és cap “territori exclusiu runner”, ni molt menys; però.... es podria demanar a la gent que va caminant en grup que no ho fessin caminant tots de costat, agafant gaire bé tota l’amplada del camí ? i, els que passegen amb els seus gossos... podrien portar-los amb la corretja més curta ?. Hi ha molta gent (sobre tot un diumenge al matí) caminant, corrent i anant en bici en les dues direccions i hauríem de pensar tots una mica més amb els altres (de moment, s’ha descartat el haver d’agafar número -com a la carnisseria- per accedir-hi i gaudir d’aquest incomparable espai de lleure). Però la convivència fa necessaris alguns esforços per part de tots.

 

Apa, i ara tota la tarda a casa i, a l’hora de sopar, toca’t els collons i surt de casa per anar, a les nou del vespre d’un diumenge, a veure el partit del Barça (serà què no hi ha hores en tot el diumenge per programar els partits !. Putes teles dels collons !).

 

(C.Q.  79,7  10-13-66,7)