... perquè si no és així, no és res!. I el meu
ferm propòsit per aquest any (i més després del “parón” forçat per culpa del
punyeter abductor trencat) era el de ser constant en l’exercici: arribar a fer-ne un
dia sí-dia no. Doncs bé, avui és 14 i he sortit a córrer/fer bici 7 dies. El
meu propòsit s’està complint. I mira que avui en tenia unes ganes...!. A sobre (el
fred no em preocupa per córrer) avui fotia un vent de cara, a la primera part
del recorregut, que donaven ganes de girar cua i entornar-se’n cap a casa.
Tampoc vull enganyar a ningú: no estic bé. Em
canso molt ràpid, m’ofego, em pesen les cames... Tot un poema, vaja. Però no puc
abaixar la guàrdia. Vull creure que el meu estat actual és fruit de la
inactivitat perllongada i que això “només es cura” corrent, tornant a córrer. I
córrer sol, que és com normalment he entrenat sempre (...que ja te collons la
cosa).
Avui, he sortit de casa sense saber -com d’habitual-
què fer de recorregut, i he anat tirant cap a La Creu de Pedralbes. No anava bé; anava
“forçat”, així que he desistit, en arribar-hi, d’allargar el recorregut fins a l’Església
de Sarrià. I el que he fet -altra cop- ha estat agafar cara avall Avda. Pedralbes fins a la
Diagonal i tirar Diagonal amunt cap el Parc de Cervantes. Però avui no m'he aturat per fer
un “break” en arribar-hi: l’he creuat sense aturar el crono i he continuat
corrent, a un ritme de passes curtes però constants (Rubén dixit) fins a dalt
de la Font. I d’allà cap a casa i, com sempre, amb final en pujada, cara amunt,
“p’a rematar la faena”. Estem parlant de que he fet només 6,5 quilòmetres a un
ritme promig final de 5:12 que tenint en compte que era Diagonal amunt, i cara amunt
el Cervantes, no està gens malament (“dadas las circunstancias”).
Diumenge, primer test de veritat: després de
63 dies tornaré a córrer una cursa. I ho faré amb molt poc bagatge d’entrenament. Se’m
farà llarga, moooolt llarga. Ara mateix, no aposto ni per un 52 alt... no us
dic més.
Però competiré, i això és el que m’agrada. La
cursa en sí mateixa (suposo que "per
l'element psicològic i social de veure'm immers en alguna cosa “gran”", com diu
el psicòleg Dr. Luis Rojas Marcos) i tot el que la rodeja, abans i -sobre tot-
després.
I és que “el després” dona molt de joc als
corredors. Primer de tot, la germanor, el sentir-te part d’un club “no
establert”, de pertanyer a una mateixa casta de persones -incompreses "pels seus" la majoria dels cops- que fan junts el mateix, el què els agrada. És el moment de
comentar, de compartir, de felicitar, d’animar, de les fotos i més fotos... I
també, inevitablement, és a la post-cursa on “las menterijillas” de tot runner que
se precie arriben en tot el seu esplendor:
- “...no havia entrenat gens”, - “no m’he trobat
bé a partir del quilòmetre...”, -“... no he dormit gaire aquesta nit”, -“tinc la
panxa remoguda”, -“he tingut molèsties als sòleus” (...o a un munt de músculs
que, no fa ni mig any, ni sabies que tenies). I, curiosament, els que més es “queixen” són
aquells als que millor els ha anat.
Però les post-curses... ay les post-curses !
(C.Q. 58 7-13-45)
No hay comentarios:
Publicar un comentario