JA SOC ORNITÒLEG...

… i sense necessitat d’haver-me matriculat a cap Facultat.

Sí, ja soc ornitòleg; perquè des d'ahir ja tinc la meva primera “pájara”. Crec que aquesta és la única explicació, raonable, pel meu “carrerón” d’ahir. Perquè...

-val, feia pujadeta...

-val, anava del asfalt a la terra i de la terra al asfalt...

-val, feia calor, molta calor...

-val, anava sol i no coneixia prèviament el recorregut, no sabia el què em trobaria...

... però “la pájara” és l’única explicació que hi trobo al que em va succeir ahir al matí a la Cursa de Cardedeu. Em vaig enfonsar. Com m’ha dit l’Albert fa una estona: “benvingut al club pajarero”. I es que, com en tot a la vida, sempre hi ha un primer cop (però, com diu una cançó d'en Serrat, en un altra contexte : "... sempre és el primer cop, sempre deixa ferida...").

Si no és això, es converteix en un verdader misteri els meus 47'58'' de la Jean Bouin i, encara molt més, el córrer i acabar (i en quin temps !) una Mitja Marató, per a la que ni tans sols em vaig preparar mínimament.

Desenganyeu-vos: va ser una "pájara" (... o així ho vull creure al menys).

“... tienen a la madre anciana, virgen a la hermana y en las Ramblas una que es del asunto. Un padre que murió un día y la filosofía del tapete, el compañero y el punto. Mírelo burlar sin pestañear. Nació chulo y sin remedio. Pide con seis y se planta en dos medio. Son la aristocracia del barrio. Tahúres, supersticiosos, charlatanes y orgullosos. Trafican en transistores, en encendedores, en cosméticos y en bisutería hasta que el cante de un socio les cierra el negocio como poco por seis meses y un día. Igual que se van reaparecerán hechos un figurín, pero con el color y el perfume del talego” (JMS-La aristocracia del barrio, 1975).

.