LA CINQUENA CRÓNICA

..
(”Part FIVE” - dimarts 11 d'agost de 2009” )

Quin fiasco ahir al vespre... Després de sopar varem apropar-nos (de nit tancada i per una carretera infernal durant 12 quilòmetres) fins al “observatorio” (a l'altra cara del volcà) per tractar de veure quelcom d'activitat d'erupció, que n'hi ha. Però després de destroçar-nos l'esquena dins el cotxe, en arribar a una tanca en diuen que “paso sólo para los residentes del hotel”. Així que, mitja volta i fent el ferm propòsit de no estrangular al porter del hotel per no avisar-nos d'aquest “petit inconvenient” quan ens va animar a anar-hi.

... i avui dimarts “tocava” CANOPY (pels que no son de Costa Rica, això son les nostres famoses “tirolines”). Però clar, estan com estavem gaire be a la selva, no eren unes tirolines qualsevol.
D'entrada, estaven incrustades ben endins del bosc tropical de la muntanya del volcà Arenal (que sabem que hi és perquè surt als mapes i els “lugareños” ens ho han confirmat, perquè el que és veure'l, el que se'n diu veure'l, encara no l'hem vist; aquest matí, abans d'entirolinar-nos la boira ens la deixat quasi al descobert, per tan sols quasi...). No desesperem de poder veure'l abans de marxar de la zona.
Com deia, ens hem endinsat en una gran camioneta cap el bosc amunt, amunt amunt... per començar a fer les 15 tirolines (canopy) del recorregut. Quina passada ! unes pel mig dels arbres, d'altres per sobre d'aquests, i les més llargues, moppoolt llargues, sobrevolant (literalment) distàncies a cel obert, entre tros de bosc i tros de bosc.
Però la “tirolinada” ens reservava una sorpresa: el “Tarzan Swing”, oséase, llançar-te agafat a una “liana” des d'una plataforma, amb una caiguda al vuit d'uns 12/15 metres per, a continuació, “fer el tarzán”, agafat com anaves a la liana i vinga, cap amunt, amunt, amunt.... i cap avall, avall, avall.... i cap amunt, i cap avall, com un “puto pèndol humà”, fins que els monitors es decideixen a aturar-te. Quan veus saltar al primer, el que et dius és: “jo passo...”; però desprès penses: “te'n penediràs si no ho fas”.. i ho acabes fent, què collons !. Us ho recomano.
I la Marta ?; doncs la Marta ha anat bé fins a la tercera tirolina. Allà se'ns ha “bloquejat” i la seva primera idea ha estat la de llençar la tovallola, així que tenia que baixar caminant des de dalt de la muntanya tot fent una llaaarga i solitària passejada. Però el bon fer dels monitors -tots ells molt professionals i encantadors- han aconseguit que acabés fent tota la resta del recorregut, baixant les altres 12 tirolines amb un monitor al darrera d'ella, separats, però amb la mateixa subjecció al cable el dos, però ell era el que frenava a les baixades, de manera que la Marta anava molt tranquil·la, gaudint només del paisatge i de les excel·lents sensacions de la tirolinada, ja que el “frenar” és el que la “travava/bloquejava”. I no, ella no ha fet el “Tarzan” (ni la Jean, ni la Chita...); això ja era massa per un mateix dia.
Ara ja estem de tornada al hotel, després d'haver dinat. Anirem, després de descansar una miqueta, a tractar de veure (ja !) el volcà, però per la part del llac, a veure si tenim sort.
Cambio y corto !.
El puto volcà continua amagant-se; acabem de venir de bordejar gaire be tot el llac Arenal, per tractar de veure una altra de les cares del volcà, la que justament “escup” lava (quan ho fa...); però na nai... Això sembla més un fragment de “Gorilas en la niebla” que una altra cosa. En canvi, la tarda ha estat molt solejada a estones, amb núvols d'altres, per acabar descarregant un xàfec dels habituals de la zona quan estàvem a La Florida fent “shopping artesanal”.
Demà marxem d'horeta cap a Punta Arenas, ja al oceà Pacífic, a veure què tal el sol per allà.
Cambio y corto !.
.