Aquesta és la última crònica del viatge Costa Rica-New York però... quin final de viatge:
Diumenge 16: SENZILLAMENT AL·LUCINANT. No em baixeu del núvol , si us plau...!!!
Corrent A la Mitja Marató de Nova York !
Diumenge 16: SENZILLAMENT AL·LUCINANT. No em baixeu del núvol , si us plau...!!!
La cosa ha anat així.
M'he llevat molt d'hora (per ser diumenge i no tenir res més que fer fins a les 10,30 en que obrien les portes del MOMA, que era l'objectiu d'aquest matí).
M'he llevat molt d'hora (per ser diumenge i no tenir res més que fer fins a les 10,30 en que obrien les portes del MOMA, que era l'objectiu d'aquest matí).
Diuen que les coses no passen mai per casualitat, que sempre hi ha un perquè, una raó. I sembla que la desconeguda raó per haver-me llevat tan d'hora era que, aquest meravellós darrer dia a Nova York, em tenia preparada una grata i del tot inesperada sorpresa:
AVUI CORRERIA A LA MITJA MARATÓ DE NEW YORK CITY !
(la NYC-HALF MARATHON, que diuen ells... de 13,11 milles).
(la NYC-HALF MARATHON, que diuen ells... de 13,11 milles).
I és que, només sortir del hotel, veig que la 7th Avenue (la següent a la meva) estava bloquejada al pas...
I ho estava perquè per allà passava la Mitja Marató (a tan sols un carrer del meu hotel ! amb lo gran que és la ciutat de Nova York !).
Eren poc més de les 07,40 del matí i els primers corredors ja trotaven per la 7thAv.
M'ho he pensat tres o quatre segons (no gaires més), he saltat la tanca i m'hi he llençat de cap.
He entrat a la cursa a la milla 6,2 (o sigui, amb 9 quilòmetres i 976 metres ja recorreguts pels altres corredors, així que encara quedaven 11 quilòmetres i 116 metres de Mitja Marató, que són els que jo he fet, o sigui, un 53% del seu recorregut).
Però mentre corria la Mitja Marató pels carrers de Nova York - i m'allunyava del hotel més i més- anava pensant:
-Nano, no portes a sobre ni un puto dòlar i no saps on collons acaba això ...cóm tornaràs a l'hotel si no et podràs pagar ni el bitllet del metro ?; ni tampoc tens un mòbil per trucar a la Marta i avisar-la del què estàs fent (...amb lo patidora que és la Marta).
Però m'he dit sobre la marxa (i mai millor dit):
-Ho resoldré en arribar a meta, perquè des de dins la cursa tampoc no hi puc fer-hi res.
M'ha tocat anar corrent -acompanyat de no gaires corredors perquè, a sobre, “corria amb els bons”, amb els primers- per tota la 7thAv des de Central Park, arribar fins a Times Square (quina passada la quantitat de gent que hi havia a aquelles hores del matí, quina brutalitat de música a tota castanya !); he girat a la dreta per la 42thSt fins al West River side i he anat baixant, baixant per gaire bé tota la 11thSt, bordejant la “zona zero”, per finalment arribar -en olor de multituds- fins a Battery Park, a la part més baixa de Manhatan, enfront mateix de l'estàtua de la Llibertat (i a sobre, en menys de 55 minuts).
No us podeu fer ni una lleugeríssima idea del “subidón”: poder córrer pels carrers de Nova York la seva Mitja Marató, envoltat de gent xisclant-te amb anglès, animant-te, tocant música...
La història dirà (perquè així ho reflectirà el vídeo) que he creuat la meta en 1 hora 40 minuts, encara que -està clar- aquest no ha estat el meu temps, perquè jo no he fet sinó que una mica més de mitja marató (per això abans he escrit “correria A la mitja marató” i no que “correria LA mitja marató”).
Però... i a mi què ? que me quiten lo bailao !. Un regal increïble, impagable i totalment inesperat ! I, a sobre, m'he endut la meva (immerescuda) medalla i m'he fet la “foto oficial” davant del photo-call de la Mitja Marató de Nova York 2009.
I a tot això... a on era la Marta ?. Doncs la Marta dormint a l'hotel, aliena a tota aquesta “moguda”, perquè el MOMA no obria fins a les 10,30 (que estava a tres carrers del nostre hotel, però a la mateixa 54th St); jo li he dit en sortir de l'habitació:
- “Ara torno...”,
perquè del que realment és tractava inicialment era només d'anar a trotar una estoneta per Central Park com a “comiat” i tornar al hotel (cosa de mitja horeta/tres quarts...).
En creuar meta, recollir medalla i fer-me les fotos, a dos quarts de deu passats, i acabada feia estona la cursa, he començat a buscar catalans entre el públic -o espanyols- pels voltants de meta (el dia abans n'estava “a petar”); però en Murphy ha acabat fent acte de presència i avui no ni havia ni un !. Jo cridava:
-¿ ... algún español ?,
Eren poc més de les 07,40 del matí i els primers corredors ja trotaven per la 7thAv.
M'ho he pensat tres o quatre segons (no gaires més), he saltat la tanca i m'hi he llençat de cap.
He entrat a la cursa a la milla 6,2 (o sigui, amb 9 quilòmetres i 976 metres ja recorreguts pels altres corredors, així que encara quedaven 11 quilòmetres i 116 metres de Mitja Marató, que són els que jo he fet, o sigui, un 53% del seu recorregut).
Però mentre corria la Mitja Marató pels carrers de Nova York - i m'allunyava del hotel més i més- anava pensant:
-Nano, no portes a sobre ni un puto dòlar i no saps on collons acaba això ...cóm tornaràs a l'hotel si no et podràs pagar ni el bitllet del metro ?; ni tampoc tens un mòbil per trucar a la Marta i avisar-la del què estàs fent (...amb lo patidora que és la Marta).
Però m'he dit sobre la marxa (i mai millor dit):
-Ho resoldré en arribar a meta, perquè des de dins la cursa tampoc no hi puc fer-hi res.
M'ha tocat anar corrent -acompanyat de no gaires corredors perquè, a sobre, “corria amb els bons”, amb els primers- per tota la 7thAv des de Central Park, arribar fins a Times Square (quina passada la quantitat de gent que hi havia a aquelles hores del matí, quina brutalitat de música a tota castanya !); he girat a la dreta per la 42thSt fins al West River side i he anat baixant, baixant per gaire bé tota la 11thSt, bordejant la “zona zero”, per finalment arribar -en olor de multituds- fins a Battery Park, a la part més baixa de Manhatan, enfront mateix de l'estàtua de la Llibertat (i a sobre, en menys de 55 minuts).
La història dirà (perquè així ho reflectirà el vídeo) que he creuat la meta en 1 hora 40 minuts, encara que -està clar- aquest no ha estat el meu temps, perquè jo no he fet sinó que una mica més de mitja marató (per això abans he escrit “correria A la mitja marató” i no que “correria LA mitja marató”).
Però... i a mi què ? que me quiten lo bailao !. Un regal increïble, impagable i totalment inesperat ! I, a sobre, m'he endut la meva (immerescuda) medalla i m'he fet la “foto oficial” davant del photo-call de la Mitja Marató de Nova York 2009.I a tot això... a on era la Marta ?. Doncs la Marta dormint a l'hotel, aliena a tota aquesta “moguda”, perquè el MOMA no obria fins a les 10,30 (que estava a tres carrers del nostre hotel, però a la mateixa 54th St); jo li he dit en sortir de l'habitació:
- “Ara torno...”,
perquè del que realment és tractava inicialment era només d'anar a trotar una estoneta per Central Park com a “comiat” i tornar al hotel (cosa de mitja horeta/tres quarts...).
En creuar meta, recollir medalla i fer-me les fotos, a dos quarts de deu passats, i acabada feia estona la cursa, he començat a buscar catalans entre el públic -o espanyols- pels voltants de meta (el dia abans n'estava “a petar”); però en Murphy ha acabat fent acte de presència i avui no ni havia ni un !. Jo cridava:
-¿ ... algún español ?,
però rés de rés.
Per sort, introvertit i tímid que és un, m'he enrotllat amb un corredor ianqui, mulatito ell -en Joaquín- que parlava espanyol (era de mare dominicana, que estava allà amb ell a meta). Li he explicat el meu cas (no money, no phone, dona preocupada...) i s'ha ofert a trucar amb la seva blackberry al hotel; hem trucat a la Marta...però ella ja no hi era a l'habitació. M'ha dit en Joaquin que no em preocupés, que ell em pagava el bitllet del metro i que aniríem junts (ells també tenien que agafar la mateixa línia que jo per anar a casa seva, la línia 2 cap el Bronx).
Camí de l'estació m'he creuat -per fi- amb una parella que parlava en català; els hi he explicat el què em passava i els hi he demanat de fer un trucada amb el seu mòbil: cap problema... si no fos perquè la Marta no ha contestat la trucada. Els hi he dit si no els feia rés que li envies un SMS i el noi mateix me'l ha escrit i enviat. Ja estava més tranquil...
Després d'un bon recorregut amb metro, en arribar a la meva estació i dins del vagó m'he tret la meva samarreta i li he regalat al Joaquín com agraïment (no tenia altra cosa); així que he sortit del metro, i arribat al hotel, caminant per Broadway St durant quatre carrers amb el cos nu... i la meva medalla penjada al coll !.
Després de la necessària, reconfortant i pertinent dutxa, he fet la meva maleta (ja eren gaire bé les onze) i les he baixat a la recepció del hotel, moment en el que la Marta entrava (venia del MOMA, de treure les entrades).
Ens en hem anat a esmorzar (jo encara amb la meva medalla penjada del coll i amb un somriure d'orella a orella permanent de satisfacció) i després a veure (durant un parell d'horetes) el MOMA, bàsicament l'exposició de la dècada de 1880 i la dècada de 1940 (Cézanne, Picasso, Monet, Dalí, Giacometti, Van Gogh, Kandinsky, Monet, Rousseau, Miró i molts d'altres).
Ja amb el temps a sobre ens en hem anat a donar un darrer tomb per Central Park (“a petar” de gent en aquest diumenge assolellat), ens hem fotut un parell de “perritos calientes” a peu de carrer, hem anat cap al hotel, ens han enviat una limusina negre impressionant... i aquí em teniu, al aeroport fent temps per sortir volant cap a Barcelona (embarquem d'aquí a una hora i quart).
Si us plau, NO em baixeu del núvol... !!!
...perquè el que m'ha passat avui al matí amb la Mitja Marató no té nom; ni en el millor dels meus somnis podia imaginar que em podia passar una cosa així !. Ho preparo expressament i no em surt tant bé (perquè en dos dies que portàvem a Nova York no havia vist ni un punyeter cartell que ho anunciés...).
Al·lucinant, senzillament al·lucinant; llàstima -per haver acabat d'arrodonir la festa- que avui no corria amb la samarreta “naranjito” del club, perquè estava bruta i suada de l'altra dia...
Cambio y corto !
Estem ja dalt l'avió; sortirem amb 40 minuts de retard. Per davant, 6.300 quilòmetres i set hores i escaig de vol. Tornem a estar asseguts, com a l'anada, a la fila 16 (que és la còmoda sortida d'emergència, per poder estirar les cames i reclinar els respatllers).
Si tot va bé, aterrarem a BCN a les nou i deu del matí de demà dilluns 17.
Cambio y corto... per darrer cop !
.Per sort, introvertit i tímid que és un, m'he enrotllat amb un corredor ianqui, mulatito ell -en Joaquín- que parlava espanyol (era de mare dominicana, que estava allà amb ell a meta). Li he explicat el meu cas (no money, no phone, dona preocupada...) i s'ha ofert a trucar amb la seva blackberry al hotel; hem trucat a la Marta...però ella ja no hi era a l'habitació. M'ha dit en Joaquin que no em preocupés, que ell em pagava el bitllet del metro i que aniríem junts (ells també tenien que agafar la mateixa línia que jo per anar a casa seva, la línia 2 cap el Bronx).
Camí de l'estació m'he creuat -per fi- amb una parella que parlava en català; els hi he explicat el què em passava i els hi he demanat de fer un trucada amb el seu mòbil: cap problema... si no fos perquè la Marta no ha contestat la trucada. Els hi he dit si no els feia rés que li envies un SMS i el noi mateix me'l ha escrit i enviat. Ja estava més tranquil...
Després d'un bon recorregut amb metro, en arribar a la meva estació i dins del vagó m'he tret la meva samarreta i li he regalat al Joaquín com agraïment (no tenia altra cosa); així que he sortit del metro, i arribat al hotel, caminant per Broadway St durant quatre carrers amb el cos nu... i la meva medalla penjada al coll !.
Després de la necessària, reconfortant i pertinent dutxa, he fet la meva maleta (ja eren gaire bé les onze) i les he baixat a la recepció del hotel, moment en el que la Marta entrava (venia del MOMA, de treure les entrades).
Ens en hem anat a esmorzar (jo encara amb la meva medalla penjada del coll i amb un somriure d'orella a orella permanent de satisfacció) i després a veure (durant un parell d'horetes) el MOMA, bàsicament l'exposició de la dècada de 1880 i la dècada de 1940 (Cézanne, Picasso, Monet, Dalí, Giacometti, Van Gogh, Kandinsky, Monet, Rousseau, Miró i molts d'altres).
Si us plau, NO em baixeu del núvol... !!!
...perquè el que m'ha passat avui al matí amb la Mitja Marató no té nom; ni en el millor dels meus somnis podia imaginar que em podia passar una cosa així !. Ho preparo expressament i no em surt tant bé (perquè en dos dies que portàvem a Nova York no havia vist ni un punyeter cartell que ho anunciés...).
Al·lucinant, senzillament al·lucinant; llàstima -per haver acabat d'arrodonir la festa- que avui no corria amb la samarreta “naranjito” del club, perquè estava bruta i suada de l'altra dia...
Cambio y corto !
Estem ja dalt l'avió; sortirem amb 40 minuts de retard. Per davant, 6.300 quilòmetres i set hores i escaig de vol. Tornem a estar asseguts, com a l'anada, a la fila 16 (que és la còmoda sortida d'emergència, per poder estirar les cames i reclinar els respatllers).
Si tot va bé, aterrarem a BCN a les nou i deu del matí de demà dilluns 17.
Cambio y corto... per darrer cop !
Salut!
ResponderEliminarCoi, quina història!
Déu n'hi dó això de l'afegitó mig inconscient a la mitja. Fas bé de carregar il·lusió, però també faries bé de compensar la teva dona que si no et fa morros és perquè deu estar resignada a les teves bogeries! No money, no phone, ja,ja,ja ...
P.S.: En previsió d'incomunicació, lesió o similar sempre surto a córrer amb una moneda de dos euros a la butxaqueta. No l'he utilitzat mai, però per una trucada o un bitllet de metro n'hi ha prou. I la parella ho agraeix ...
Oído cocina !!!
ResponderEliminar