... el meu lloc preferit de Catalunya, aquest seria -sens cap dubte i per moltes raons- Montserrat; tots tenim el nostres gustos, tots tenim el nostre lloc predilecte... i el meu no és altra que Montserrat. No sé el que té la muntanya, el Monestir, el camí fins a arribar-hi, l'ambient “especial” que s'hi respira... que m'atrauen amb un magnetisme gaire bé incontrolable. I pot ser per un munt de coses:-l'espiritualitat del lloc, més enllà del multitudinari reclam turístic (avui estava de bot en bot).
-pels estius en que passàvem -amb 10 ó 11 anys- una setmana de vacances amb l'avia Rosa i la tia Paqui, instal·lats a les cel·les, i que em permetien recórrer la muntanya amunt i avall (els Degotalls, San Jeroni, el camí de la Cova...) i cantant cançons -a la plaça del Monestir, per les tardes- amb un tal Sisa i amb uns nois -germans tots ells- que anys després varen ser els components-fundadors de “la Companyia Elèctrica Dharma”.
-perquè la meva primera gran nevada que recordo em va agafar allà, amb neu fins a la cintura, en una sortida entre setmana del cole en la que -no sé el perquè- només hi anàvem en Tous, un profe i jo...
-pel traçat de la carretera, ideal per una curta sortida amb moto, amb molts revolts.
-Però jo crec, d'entre totes, que és perquè va ser la primera sortida que varem fer junts (i amb moto) amb la Marta, el dia “zero” (ó +1) de la nostre relació de parella ja en fa un munt d'anys; varem arribar a dalt amb fred, però amb solet, i quan estàvem al Museu, mirem per la finestra i... estava nevant !; varem tornar a casa tot xino-xano entre neu i pluja: però rés ens va espatllar aquell inoblidable primer dia passats junts "com a parella".
Tot un munt de possibles raons com veieu.
I el vostre lloc preferit de Catalunya... quin es ?... i, perquè ?
Però abans d'arribar-hi avui, paradeta a Monistrol per esmorzar la botifarra de rigor i el gotet de ví (potent) de la terra. Després, ja pujant -tot i sense preses- he tingut el primer “latigazo” amb la moto amb gaire be trenta anys de “motard” (quin ensurt !); ha estat en avançar a una furgoneta en una recta: he obert massa el gas quan he sortit del “rebufo” en començar l'avançament i zas ! latigazo que te crio: la roda del darrera bruscament anant capa l'esquerra, el cul que se'aixeca del seient, després la roda bruscament cap a la dreta, i altra cop cap a l'esquerra, fins a poder controlar la traçada de la moto (i tot això amb la furgoneta enganxada a la meva dreta...). Ho havia vist un munt de vegades a les curses, de 250 i GP sobre tot, i pensava sempre: a mi em passa això i me'n vaig per terra segur !; però he estat de sort (o molta perícia per part meva, tot i que ha estat un sorprenent imprevist... o potser ha estat un “capote” de la Moreneta, qual San Femín en els "encierros" ) perquè he pogut redreçar la traçada sense anar-me'n per terra (és collonut, per això, cóm se t'engarroten els muscles de tot el cós durant un bon grapat de quilòmetres producte del ensurt mentre ho recordes -i tornes a visionar-ho mentalment- els següents minuts...).
Un cop a dalt, i com que ja faltaven pocs minuts per les onze, he entrat al Monestir per poder seguir la Missa Conventual (d'una hora i quart...) i quan s'ha acabat la Misa m'he quedat a sentir a l'Escolania, que -òbviament- ha acabat amb el “Virolai”.
He dinat a casa amb les peques; per cert que Marta,“la egípcia”, ja fa dos dies que no dona senyals de vida; igual és perquè des del creuer pel Nil no hi ha cobertura... o perquè s'ho està passant de conya (existirà la versió “Les delícies egípcies” ?).
Aquesta tarda no hauria d'haver anat al Club (què fàcil és dir-ho “a toro pasado”...): i és perquè avui he recuperat una antiga taula d'exercicis que em va preparar fa temps l'Albert per afrontar amb èxit la Jean Bouin de l'any passat; després de fer cinc quilòmetres amb bici, i de fer l'exercici de pujar i baixar de la banqueta am la barra a les espatlles, m'he fet mal a l'esquena (on sinó !) en l'exercici assegut a la banqueta d'aixecament de pes amb la corriola (l'he fet en mala postura); he provat de continuar, amb l'exercici d'estirat al banc aixecant peses des del “braços en creu” i aixecant-los enfront la cara... però ja m'ha estat impossible: millor parar que empitjorar-ho. No m'he arribat a quedar “clavat” però sí m'he quedat amb tota la zona lumbar feta caldo, adolorida, endurida, engarrotada; verbigracia: només arribar a casa un bon “chute-cocktail de "Myolastan", un bon i fort "antiinflamatori" i un bon protector d'estómac, perquè després del "puentecito" demà es “Sant Tornem-hi” i, a sobre, haig d'anar tot el dia en cotxe, cosa fatal per a la meva esquena (... sort que el desplaçament a Girona demà és per “tancar” una altra bona operació).
Com veieu, "el pont", a aquestes hores, ja se'n està anant a norris....
Apa (... y lo siento, Alberto) me'n vaig a veure si el Olimpic de Marsella els hi fot un 3-0 (o un 4-1, tant se val) al prepotent “realísimo” i els deixen fora de la Champions (en l'any que la final d'aquesta serà, precisament, al Santiago Bernabeu, que tindria collons la cosa... i més si l'acabem guanyant finalment nosaltres !).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario