Ahir, quan a les quatre de la matinada -rebentat- em fotia al llit, donava per acabada la meva participació com a voluntari dels Campionats d’Europa d’Atletisme “Barcelona 2010”.
El matí no podia haver començat millor: cap a les dotze és van presentar en Johannes, en Giuseppe i l’Estela pel “Txabi’s Party” a la piscina de casa. Pel sol que fotia, varem estar més estona dins l’aigua que a fora (tot i així, el front em va quedar bastant del color “gamba langostinera, versió turista alemany a
Calella”). I com esteva previst varem baixar a dinar al buffet del costat de casa: en Johannes i -sobre tot en Giuseppe- encara se’n fan creus !. Tot allò, safates i més safates de menjar, i més menjar, a “tutti plen”, podent aixecar-te de la cadira i anar-hi en cop i un altra sense que ningú et digui rés; fred, calent, carn, peix, amanides, marisc, beguda, postres (tots el que t’imaginis) cafè... i tot per menys de 20 euros ! “y que bueno que está todo... y más yo que llevo comiendo una semana bocadillos y bazofia...”, no parava de repetir el Giuseppe. En Johannes, com sempre, no deia rés, només reia, menjava, reia, tornava a menjar...
En arribar al Estadi jo ja sabia que "hi hauria marro". En Ferran encara no sabia que jo m’havia apuntat la nit anterior a la Cerimònia de Clausura i que, per tant, no podria estar a les darreres sis hissades de banderes finals. Quan ja tots reunits a la sala, i amb les llistes dels torns penjades i amb en Ferran molt nerviós perquè no hi havia llum des de feia una hora, li vaig dir i em va sortir amb una caixa de trons destemplades, fruit -suposo- dels nervis. I què és el que no s’ha de fer mai quan hi
ha benzina pel terra ?. Doncs posar-hi un llumí. I això és el que vaig fer: quan en va dir que si me’n tenia que anar abans, ja me’n podia anar ara mateix, molt tranquil·lament li vaig dir que cap problema, que me’n anava i tots tant contents... Resultat d'aquest “no enfrontament” verbal ?, doncs que ell solet va reconduir la situació i finalment no va passar res i jo -amb en Giuseppe, la Carme i la Paula- varem marxar cap tres quarts de deu cap a la preparació de la Cerimònia de Clausura.
L’anècdota del dia ?. Just en l’acte de lliurament de medalles en la que en Montilla estava a dalt del podi amb els atletes, en hissar les banderes una de les dues de França és va quedar enganxada en un puto cargol del suport de baix (cargol que, des del primer dia, varem demanar que es tallés i/o recobrís amb cinta). En accionar el mecansme el tècnic i pujar la bandera, la part de baix de l’esquerra -la que estava “lliure de cargol” va anar pujant amunt, amunt... i anant-se torçant la tela, perquè la part dreta continuava enganxada a baix. Amb el temor reflectit a les cares de tots sis, vèiem com el mecanisme continuava pujant i aquella part de la bandera continuava enganxada allà baix i la tela és tensav
a, és tensava i és tensava... fins que va passar el que tenia que passar: que la tela de la bandera es va trencar per baix (és va rajar) perquè veient el que estava passant, qui tenia que estar per la labor (el tècnic) no va reaccionar i no va caure en pitjar el botó per aturar el mecanisme i permetre que alliberéssim, no ja en Willy, sinó a la bandera del seu cargol. El cas és que la resta d’aquesta cerimònia és va fer amb una de les banderes franceses onejant lliurament al vent, amb la barra de la part inferior penjant -amb un tros de bandera enganxada- i les altres dues banderes correctament agafades amb els seus mosquetons corresponents per dalt i per baix. Però, rés greu.
Va començar la Cerimònia de Clausura i haig de dir ben alt una cosa: és vergonyós que en un acte com aquest, que és fa per homenatjar als atletes... aquests no s'hi presentin. Quan és va anunciar per megafonia:
- i rebem amb un fort aplaudiment els autèntics protagonistes del Campionat: els atletes !...
... només van sortir a la gespa sis atletes ucraïnesos, un o dos de suissos i -això sí- gran part dels del equip espanyol (sense alguns dels seus “primeros espadas”). És que ni els finlandesos van sortir, que son els del proper país en fer els Europeus d’Atletisme al 2012 a Hèlsinki.
Els atletes ja havien marxat i per això no van desfilar ?. Què va. A la festa posterior que és va celebrar a la zona del Fòrum per a Voluntaris, Atletes i organitzadors, allà hi estaven gaire be tots (... i totes) vestiditos de punta en blanco per gaudir de la festa... festa que va allargar-se molt més enllà de les tres, perquè quan jo i la menuda Olga varem marxar en moto, allò no tenia pinta de que s’estigués acabant.
El matí no podia haver començat millor: cap a les dotze és van presentar en Johannes, en Giuseppe i l’Estela pel “Txabi’s Party” a la piscina de casa. Pel sol que fotia, varem estar més estona dins l’aigua que a fora (tot i així, el front em va quedar bastant del color “gamba langostinera, versió turista alemany a
Calella”). I com esteva previst varem baixar a dinar al buffet del costat de casa: en Johannes i -sobre tot en Giuseppe- encara se’n fan creus !. Tot allò, safates i més safates de menjar, i més menjar, a “tutti plen”, podent aixecar-te de la cadira i anar-hi en cop i un altra sense que ningú et digui rés; fred, calent, carn, peix, amanides, marisc, beguda, postres (tots el que t’imaginis) cafè... i tot per menys de 20 euros ! “y que bueno que está todo... y más yo que llevo comiendo una semana bocadillos y bazofia...”, no parava de repetir el Giuseppe. En Johannes, com sempre, no deia rés, només reia, menjava, reia, tornava a menjar...En arribar al Estadi jo ja sabia que "hi hauria marro". En Ferran encara no sabia que jo m’havia apuntat la nit anterior a la Cerimònia de Clausura i que, per tant, no podria estar a les darreres sis hissades de banderes finals. Quan ja tots reunits a la sala, i amb les llistes dels torns penjades i amb en Ferran molt nerviós perquè no hi havia llum des de feia una hora, li vaig dir i em va sortir amb una caixa de trons destemplades, fruit -suposo- dels nervis. I què és el que no s’ha de fer mai quan hi
ha benzina pel terra ?. Doncs posar-hi un llumí. I això és el que vaig fer: quan en va dir que si me’n tenia que anar abans, ja me’n podia anar ara mateix, molt tranquil·lament li vaig dir que cap problema, que me’n anava i tots tant contents... Resultat d'aquest “no enfrontament” verbal ?, doncs que ell solet va reconduir la situació i finalment no va passar res i jo -amb en Giuseppe, la Carme i la Paula- varem marxar cap tres quarts de deu cap a la preparació de la Cerimònia de Clausura.L’anècdota del dia ?. Just en l’acte de lliurament de medalles en la que en Montilla estava a dalt del podi amb els atletes, en hissar les banderes una de les dues de França és va quedar enganxada en un puto cargol del suport de baix (cargol que, des del primer dia, varem demanar que es tallés i/o recobrís amb cinta). En accionar el mecansme el tècnic i pujar la bandera, la part de baix de l’esquerra -la que estava “lliure de cargol” va anar pujant amunt, amunt... i anant-se torçant la tela, perquè la part dreta continuava enganxada a baix. Amb el temor reflectit a les cares de tots sis, vèiem com el mecanisme continuava pujant i aquella part de la bandera continuava enganxada allà baix i la tela és tensav
a, és tensava i és tensava... fins que va passar el que tenia que passar: que la tela de la bandera es va trencar per baix (és va rajar) perquè veient el que estava passant, qui tenia que estar per la labor (el tècnic) no va reaccionar i no va caure en pitjar el botó per aturar el mecanisme i permetre que alliberéssim, no ja en Willy, sinó a la bandera del seu cargol. El cas és que la resta d’aquesta cerimònia és va fer amb una de les banderes franceses onejant lliurament al vent, amb la barra de la part inferior penjant -amb un tros de bandera enganxada- i les altres dues banderes correctament agafades amb els seus mosquetons corresponents per dalt i per baix. Però, rés greu.Va començar la Cerimònia de Clausura i haig de dir ben alt una cosa: és vergonyós que en un acte com aquest, que és fa per homenatjar als atletes... aquests no s'hi presentin. Quan és va anunciar per megafonia:
- i rebem amb un fort aplaudiment els autèntics protagonistes del Campionat: els atletes !...
... només van sortir a la gespa sis atletes ucraïnesos, un o dos de suissos i -això sí- gran part dels del equip espanyol (sense alguns dels seus “primeros espadas”). És que ni els finlandesos van sortir, que son els del proper país en fer els Europeus d’Atletisme al 2012 a Hèlsinki.
Els atletes ja havien marxat i per això no van desfilar ?. Què va. A la festa posterior que és va celebrar a la zona del Fòrum per a Voluntaris, Atletes i organitzadors, allà hi estaven gaire be tots (... i totes) vestiditos de punta en blanco per gaudir de la festa... festa que va allargar-se molt més enllà de les tres, perquè quan jo i la menuda Olga varem marxar en moto, allò no tenia pinta de que s’estigués acabant.
(abans de marxar del Estadi, quan em vaig poder “colar” entre el grup d’atletes espanyols a la gespa, vaig poder fer una cosa per en Víctor, el meu company de despatx: com que sé que em llegeix a vegades, no diré el què vaig fer, dir o pssar però -com ja li he avançat per telèfon aquest matí -punyetera blackberry, que no coneix de vacances- al•lucinarà ! (be, literalment li he dit: “te vas a cagar”!, per ser exactes...).
I com deien al final dels dibuixos animats... “ y eso es todo amigos”.
Fer de voluntari als Europeus d’Atletisme ?. Una experiència -en tots els sentits- de les que tarden a oblidar-se... si és que mai ho aconsegueixes fer (el proper voluntariat a Hèlsinki 2012 ?...).
La russa-rosa de la foto de dalt és Inga ABITOVA, sots-campiona dels 10.000 metres.
.
Molt ben explicat Txabi.
ResponderEliminar