ENTRENAMENTS “BERLINESOS” (2)

-Divendres, 13 d'agost (... quina por !)
Tot i que tenia pensat el repetir el mateix recorregut de dimecres, al final he fet un canvi: he pujat caminant cap el Santuari de Puig-l'Agulla (que és així com realment s'escriu) per la carena (en 50 minuts), fent-ho amb una sospitosa punxada a la cara interna del genoll dret i un indefinit dolor-punxada al “empeine” dret... però he pogut anar tirant fins dalt sense problemes. En arribar al Santuari m'he pres un Trina de taronja (avui sí que me n'havia recordat d'agafar calers per pagar-lo), he descansat un parell de minuts i tot seguit he desfet el camí de tornada però CORRENT cara avall per la carena i d'una sola tirada, sense cap aturada, en uns excepcionals 30 minutets.

Tema esquena: com que visc permanentment amb el dolor i/o la molèstia, ja ni me'n recordo de mencionar-ho, però l'esquena em fot força la guitza, dia sí, dia també. No se'n va mai, sempre és aquí, amb mi. És el problema de tenir una vèrtebra lumbar de més i, a sobra, el que aquesta vèrtebra sigui “bifida” (que no s'acabés de tancar), el que em provoca un dolor i/o molèstia constant, que s'agreuja quan “forço la màquina”: la carretera “trencaquàdriceps” que deia dimecres m'obligava a baixar corrent amb l'esquena no ja recte, sinó gaire bé tirat enrere, per compensar el fort pendent de baixada per l'asfaltada carretera. Conclusió: dimecres després de córrer, ahir, i aquest matí, el dolor m'emprenyava bastant, així que he optat per la solució “pastillera”: me n'he anat al CAP del poble a que em donessin una recepte de Myolastan i de Normulen... i tira millas.

Tema dormir (o millor dit, no dormir): Al igual que em passa amb l'esquena, de tant patir-ho ni ho menciono; però la realitat és que, des de fa ben be any i mig, em puc despertar-adormir-despertar-adormir... uns 10 ó 12 cops durant la nit-matinada; el primer cop acostuma a ser cap allà les 2 (si no abans) i ja és un seguit d'adormir-me al cap d'una estona, despertar-me altra cop, adormir-me, despertar-me.... vaig veient a la tauleta de nit el despertador marcant implacable les hores i jo allà despert. I és clar, al llevar-me estic fos, rebentat. Hauré d'acabar anant “al metge de la son” perquè s'aventuri a dir-me qué cony passa amb les meves nits, amb la meva son/no son (perquè tant li fa que estigui cansat com descansat, que vagi a dormir d'hora com que hi vagi tard... cada nit és el mateix).

Aquesta tarde de divendres decidiré si quedo inscrit en el club dels qui els ha apassionat i convençut “Origen”, d'en di Caprio, o dels que la consideren abominable, horrible...

Les fotos:

- Naturaleza muerta, després de córrer els 10 quilòmetres d'avui i abans de la refrescant i reparadora capbussada a la piscina de casa a Sant Juliá...

- L'immens avet del jardí sota el que practico el meu irrenunciable “siesting estiuenc”.

(sempre m'han agradat els títols "curts" per les fotos...).

Per cert: si necessiteu ulleres per llegir, o per veure-hi de aprop, no deixeu de posar-vos-les si és que us heu de tallar les ungles del peu: avui per poc em destrosso el dit gros amb les tisores ! (per tant, a deixar que és curi la destrossa que m'he fet, i a descansar de córrer demà dissabte i diumenge).

.