- Dimecres, 18 d'agost
No, jo no... el que he “polvoritzat” és el rècord del meu temps de baixada per la carena des de Puig-l'Agulla fins el Castell; si dilluns ja estava exultant pel nou rècord (27:50), avui -i amb només un dia de descans de pel mig- he aconseguit parar el crono en...
27:20
Estic fort, em trobo i em sento realment fort, i -el que és millor- em recupero bé... sí, la cosa va realment bé; si del que és tractava era d'anar acumulant quilòmetres i quilòmetres a les cames, a fe que ho estic aconseguint; no recordo haver estat tant constant com aquestes dues darreres setmanes, a poc més d'un mes per la important cita berlinesa. Espero poder continuar així fins a mitjans de setembre.
La tarde ha anat així: com que elles no recordaven per on s'hi anava, la Marta, la Paloma i la Vicky m'han convençut perquè les acompanyés fins a la Font de la Riera (corren veus que diuen que, amb l'ampliació prevista de l'Eix Transversal, se la “carregaran” i per elles aquest és un “lloc històric de records d'infància santjulianera”). I cap allà que hem anat tots quatre caminant tot xino-xano, a velocitat de “tortuga reumàtica escaldada dels engonals”; sont 2 quilòmetres exactes. Les he deixat allà i jo he tirat corrent cap amunt, cap a la carena camí del Santuari, però pel costat llarg. El recorregut, des de la Font de la Riera i fins dalt, és una mica més curt que des del Castell però força més exigent... i molt més avorrit (fins enllaçar amb la carena, en lloc de per corriols i senders puges per camins de muntanya, amples, on poden passar-hi tranquil·lament els cotxes, però són camins empinats, força empinats). Total, que he arribat a dalt en 25:25; una ampolleta d'aigua (no freda)... i cap avall que fa baixada. I, en arribar-hi, “el sorpresón”: aquests màgics 27:20.
En altra ordre de coses, i sense intentar equiparar-me amb ningú, ni molt menys, m'ha deixat tranquil algunes de les reflexions que en Murakami escriu en el seu llibre “De qué hablo cuando hablo de correr”; concretament pel que fa a lo malament que ho passa en començar a córrer: jo ho passo realment malament els dos-tres primers quilòmetres; m'ofego, em fa mal gaire bé tot... fins i tot abans, quan em lligo els cordons de les sabatilles i penso: “però si et fa mal tot... on vas nano ?”. Però després d'aquest funest arrencament, i conforme vaig “empassant-me” els quilòmetres, vaig recuperant el ritme de la meva respiració i el to correcte de les pulsacions, i sembla que els muscles es van escalfant, van trobant el seu lloc, recordant “la seva feina”. I potser, com diu en Murakami, el què cal fer amb el teu cos es “parlar-hi”, fer-li saber què vols d'ell i cóm aconseguir-ho... i forçar-lo, poc a poc, però forçar-lo, que sàpiga que no hi ha marxa enrere, que el que fa avui “no és una flor que fa estiu”, sinó un engranatge més de la cadena que estàs construint.
CONS-TÀN-CIA, aquesta és la paraula: no es tracta de “rebentar-ho tot” un dia i després “sestejar” una setmana; jo no crec que -avui per avui- sigui capaç d'arribar al ritme d'aquest japo -amb una mitja de 10 quilòmetres diaris, sis dies a la setmana; però sí que serà bo que (com a la mítica frase dels genets del Pony-Express: “ni el viento, ni el frio, ni la lluvia...”) m'acostumés a partir d'ara a sortir a córrer 5 dies per setmana fent, sinó 10, sí al menys 6/7 quilòmetres diaris, per arribar a fer una mitja de 30/35 quilòmetres per setmana, una setmana darrera l'altra (plogui, faci fred, vent o calor...). Si vull arribar a ser un -encara que modest- corredor de fons, “m'haig d'educar, m'hi haig d'aplicar”, tot i que cal recordar, i recordar-me, que són ja més de 53 anys els que arrosseguen les meves cames, impulsades per un cor i uns pulmons també de més de 53 i que, fins els 51, aquestes cames no havien corregut en sa vida.
CONS-TÀN-CIA, Txabi, constància; no ho oblidis...
La tarde ha anat així: com que elles no recordaven per on s'hi anava, la Marta, la Paloma i la Vicky m'han convençut perquè les acompanyés fins a la Font de la Riera (corren veus que diuen que, amb l'ampliació prevista de l'Eix Transversal, se la “carregaran” i per elles aquest és un “lloc històric de records d'infància santjulianera”). I cap allà que hem anat tots quatre caminant tot xino-xano, a velocitat de “tortuga reumàtica escaldada dels engonals”; sont 2 quilòmetres exactes. Les he deixat allà i jo he tirat corrent cap amunt, cap a la carena camí del Santuari, però pel costat llarg. El recorregut, des de la Font de la Riera i fins dalt, és una mica més curt que des del Castell però força més exigent... i molt més avorrit (fins enllaçar amb la carena, en lloc de per corriols i senders puges per camins de muntanya, amples, on poden passar-hi tranquil·lament els cotxes, però són camins empinats, força empinats). Total, que he arribat a dalt en 25:25; una ampolleta d'aigua (no freda)... i cap avall que fa baixada. I, en arribar-hi, “el sorpresón”: aquests màgics 27:20.
En altra ordre de coses, i sense intentar equiparar-me amb ningú, ni molt menys, m'ha deixat tranquil algunes de les reflexions que en Murakami escriu en el seu llibre “De qué hablo cuando hablo de correr”; concretament pel que fa a lo malament que ho passa en començar a córrer: jo ho passo realment malament els dos-tres primers quilòmetres; m'ofego, em fa mal gaire bé tot... fins i tot abans, quan em lligo els cordons de les sabatilles i penso: “però si et fa mal tot... on vas nano ?”. Però després d'aquest funest arrencament, i conforme vaig “empassant-me” els quilòmetres, vaig recuperant el ritme de la meva respiració i el to correcte de les pulsacions, i sembla que els muscles es van escalfant, van trobant el seu lloc, recordant “la seva feina”. I potser, com diu en Murakami, el què cal fer amb el teu cos es “parlar-hi”, fer-li saber què vols d'ell i cóm aconseguir-ho... i forçar-lo, poc a poc, però forçar-lo, que sàpiga que no hi ha marxa enrere, que el que fa avui “no és una flor que fa estiu”, sinó un engranatge més de la cadena que estàs construint.
CONS-TÀN-CIA, aquesta és la paraula: no es tracta de “rebentar-ho tot” un dia i després “sestejar” una setmana; jo no crec que -avui per avui- sigui capaç d'arribar al ritme d'aquest japo -amb una mitja de 10 quilòmetres diaris, sis dies a la setmana; però sí que serà bo que (com a la mítica frase dels genets del Pony-Express: “ni el viento, ni el frio, ni la lluvia...”) m'acostumés a partir d'ara a sortir a córrer 5 dies per setmana fent, sinó 10, sí al menys 6/7 quilòmetres diaris, per arribar a fer una mitja de 30/35 quilòmetres per setmana, una setmana darrera l'altra (plogui, faci fred, vent o calor...). Si vull arribar a ser un -encara que modest- corredor de fons, “m'haig d'educar, m'hi haig d'aplicar”, tot i que cal recordar, i recordar-me, que són ja més de 53 anys els que arrosseguen les meves cames, impulsades per un cor i uns pulmons també de més de 53 i que, fins els 51, aquestes cames no havien corregut en sa vida.
CONS-TÀN-CIA, Txabi, constància; no ho oblidis...
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario