CERTES DIFERÈNCIES…

2011

2010

Tot i que ens conservem força bé, entre la foto de la dreta i la de l’esquerra hi ha certes diferències. A veure:

- ha passat un any.

- “en Barrachina” no surt a la foto, perquè aquest any no l’ha correguda.

- per les nostres cares, i la més roba que portem, es nota que fotia molt més fred avui que l’any passat. (hem començat a córrer amb 3 graus de temperatura, però amb sol, que s’agraïa).

- i, sobre tot, que al cap d’una bona estona de fer-se la foto d'avui  jo creuava la línia d’arribada en...

48:49

(la meva cinquena millor marca, a només 51 segons de la meva MMP), o el que és el mateix: “ li he "esgarrapat" un minutet al meu temps de l’any passat.

Com ja he dit abans, l’esquena no ha donat senyals de vida. Em preocupaven més les cames, després de més d’una setmana “en el dique seco”. Mentre esperava que arribessin els de la colla (en Gonzalo s’ha “despenjat” a darrera hora perquè no es trobava bé) he estat escalfant, carrera curta, carrereta llarga, saltironets, estiraments... i l’esquena, no m’ha dit ni mú ! (bona senyal). Han arribat el trio, ens hem fet la foto i hem esperat el moment de la sortida. Sentim el tret a la llunyania i... a córrer. Li havia dit a en Per que, si em trobava bé, jo aniria tirant per tractar de millorar marca, però que si l’esquena m’emprenyava, afluixaria i aniria amb ells fins a meta per ajudar a Belén a fer un temps de 55 minuts. Doncs bé, a la tercera cruïlla (a uns 300-400 metres de la sortida), l’esquena m’ha dit:

- ... què, "pringao", et pensaves que m’havia oblidat de tu, eh ?.

i ha començat a donar pel sac. Per sort, al principi només era a la zona lumbar (o, com diria Trini, a la part de dalt de la zona “sacroilíaca”); jo, amb aquest dolor, ja hi estic acostumat a córrer, perquè visc gaire bé permanentment amb ell. Però a mida que avançava la cursa (xaca-xaca-xaca... al meu ritme dièsel habitual) cap el quilòmetre 3, m'ha aparegut el ja conegut dolor a la natja.

Cap el quilòmetre 4 m’han saludat i passat les meves dues “cobardes favorites” (la Montse i la Maria José) i jo he anat tirant, tirant... i suportant com podia el dolor. Mantenia els 4:40/4:45 per quilòmetre i aguantava l’esquena com podia. I en arribar al quilòmetre 9 i veure que el creuava en 44:15 m’he dit: “apreta, Txabi, que baixarem temps...”. I crec que he fet un últim quilòmetre força ràpid i a velocitat constant, per acabar creuant meta, ja ho he dit, en 48:49. Les cames ? perfectes, cap problema.

M’he aturat al costat mateix de creuada la línia d’arribada tot esperant la Belén, en Per i la Mireia. Els minuts anaven passant 49, 50, 51, 52, 53, 54, 55... i abans de que aparegués el 56 en el meu crono els he vist arribant a meta; sí, senyores i senyors:

la Belén ja és una sub-56,

o millor dit, que encara fa més goig: ja és una runner de 55 "i pico" (quan has fet l’esforç que ella ha fet i col·loques el 55 en el teu temps, el “pico” és realment el de menys...). Bé, Belén, bé...

.