ELS MEUS ANYS A LES ILLES CANÀRIES...

Més d’un cop he anomenat “Canàries i els inoblidables anys que vaig passar-hi allà”. I sembla ser que a més d’un -que no em coneixia per aquella època- "li pica la curiositat". Ja els dic, per avançat, que estic segur que el desenllaç serà molt allunyat del que s’havien imaginat, degut al cocktail explosiu que es preveu de la combinació de “paio jove-Canàries-sol-platja-inolvidables anys...”.

Ahí va el relato. No sé si em sortirà curt o llarg, però començo i intentaré no anar-me’n per les branques.

D’entrada, estem parlant dels anys compresos entre setembre del 87 (recordeu l’entrada “niñolotera” de l’altra dia ?) i l’abril del 91. Vaig arribar-hi amb 30 anys, casat, i amb una filla de 13 mesos, l'Andrea.

Per aquella època jo ja portava 5 anys com a Delegat de Vendes a Catalunya d’ Yves Saint Laurent Parfums (perfumeria i cosmètica). Un mortal accident de tràfic va provocar la meva marxa cap a les illes: el del Director de la Delegació de Canàries. Passats uns dies del accident, rebo una trucada del meu Director a Madrid, que em diu:

-T’interessa el càrrec de Director de la Delegació de Canàries ? (era el 9 de setembre, dimecres).

-Home, deixa’m que m’ho pensi...

-Val, em dius quelcom demà al matí.

Demà al matí !. Com aquell que se'n va a Vic !.

Reunió aquell mateix vespre amb els meus pares i amb els meus sogres i decidim amb la Marta que... cap endavant !. Per a tots aquells que aneu errats, dir-vos que Canàries no està al davant de Ceuta i Melilla, com surt en els mapes dels temps a la tele i sortia en els mapes del cole, no: està a més de 3 hores d’avió des de Barcelona... però a menys de vint minuts de la costa oest marroquina. És, realment, un altra món. Així que el que anava a donar era un “salt mortal endavant i sense xarxa”. Vertigen.

El dilluns 14 me’n vaig anar cap a Madrid i el dimarts 15 aterrava a Las Palmas de Gran Canaria. Cóm són les coses: el dia 9 era un tranquil ”catalanet arrelat”... i només 6 dies després ja era un “catalanet desterrat”. Hi vaig anar-hi, d’entrada, jo sol.



Quan la casa en la que viuríem -una passada de casa- va estar enllestida (tot i que la Marta havia fet una visita prèvia per donar-li el “vist i plau”) la Marta i l'Andrea van arribar a les illes gaire bé dos mesos després (primer la Marta i després l’Andrea, que va fer-ho una mica més tard amb la meva sogre, després d’haver estat pentinant durant tot el vol a tots els soferts passatgers de la fila del davant de l’avió).

Els Albert ja érem "una família canària".

A nivell de negoci, la Delegació de Canàries representava +/- el 30% del pressupost total de vendes d’YSL a Espanya. I, per fer-vos una idea del “canvi d’escenari” per a mi, i del vertigen que això em suposava us diré que la xifra de vendes que vaig tenir que assolir en el primer mes d’arribar ja era dues vegades superior a tot el que jo tenia que vendre en dos anys sencers a tot Catalunya, Menorca i Eivissa juntes, que era la meva zona de treball abans de “canaritzar-me”; així que ràpidament em vaig tenir que començar a familiaritzar a fer comandes de 60, 120.. ó 600 unitats per referència, en lloc de les habituals 3, màxim 6, unitats que fins aleshores estava acostumat a fer... Tot és magnificava. I no només això: la comanda a França, els aprovisionaments de mercaderia pel nostre magatzem a les illes, la tenia que fer jo, que per alguna cosa era el director del cotarro. Continuava per a mi el vertigen, la pressió. I per acabar d’adobar-ho encara més, i només arribar a les illes, la meva excompanya venedora (de la que, juntament amb el venedor d’Andalusia, érem ungla i carn) em diu que ella ja havia decidit plegar abans d’arribar jo... però que per ser jo, “aguantava” un mes més fins a no haver-me presentat a tots els clients de les illes. Al cap d’un mes d'arribar, allà estava jo, a més de 3.000 quilòmetres de casa, a nivell de feina sol com un mussol, sense venedor, sense conèixer el mercat, i amb unes xifres de vendes per fer, mes a mes, que espantarien al més valent. I a sobre, el segon mes d’estar allà, contracto a un venedor... que no em podria haver sortit pitjor que si me l’hagués recomanat la competència per tal “d’ensorrar-me”. Però me’n vaig sortir, i me’n vaig sortir bé, molt bé. I així va continuar sent els gaire bé quatre anys que vaig passar treballant en aquelles illes.

Fins aquí a nivell de feina. Una experiència professional única, irrepetible, impagable (perdó, molt ben pagada), inoblidable, tremendament enriquidora.

I a nivell personal què voleu que us en digui: fèiem “tribu” la Marta, l’Andrea i jo; amunt i avall tots tres, ara a la platja, ara canviant d’illa... Allà baix, a l’Andrea mai li varem parlar en castellà (ho sento, però es que a mi "no em surt") així que ja podeu imaginar-vos el graciós accent català-canari que tenia (al poc temps d’arribar, ja la varem dur al parvulari) i l’ús indiscriminat de mots que utilitzava (trabitas, elásticos, al mateix temps que deia forquilla, finestra...) i sobre tot el “voseo”, tipus argentí, quan parlava, tant en català com en castellà. Sempre m’ha meravellat el amplíssim, complex i extens vocabulari que, des de ben petita, ha fet servir d’una manera natural l’Andrea, la mateixa Andrea que ara, amb la carrera d’Humanitats i la de Periodisme ja acabades, és “la reportera más dicharachera” (està clar que rés és per casualitat); serà potser perquè, des de sempre, li hem parlat molt ?. D’aquella època canària tinc la seva -per a mi- millor foto, amb la seva inseparable “coixineta”, asseguda al replà de la finestra de casa, mirant tristona cap al cel.



A l’Andrea li va arribar una companya de jocs al cap d’un parell d’anys: el gener del 90 aterrava a les illes la Martona, una autèntica “made in Canary Islands, but born in BCN”. Encara recordo cóm i quant li va costar el parlar en català com a primera llengua en tornar a Barcelona (va arribar-hi amb 15 mesos). I cóm vaig descobrir un dia que, en el seu biberó, la noia canària que ens ajudava a casa (la Marta ja treballava feia algun temps com a responsable del departament jurídic del Hospital Anglès) li afegia “gofio” (“farinetes”, que deien els nostres avis durant la post-guerra); i és clar, així “anava fent-se” la Martona, que semblava “un petit buda canari” (...però preciosa). Temps després, ja amb 11 anys, i com a bon "canari" que era, va cantar als escenaris teatrals de Barcelona.

Canàries és un petit paradís, que els propis canaris desconeixen i que no crec que valorin. El tema del clima no té preu. La calma de les seves gents, una ruïna pels cardiòlegs...

Els Albert varem ser feliços allà baix, molt feliços.

Sempre he dit que si a l’hora d’haver de marxar hagués trobat una altra feina, del que fos, que ens hagués permès -aixó sí- mantenir el mateix ritme de vida que portàvem, no hauríem tornat; crec, sincerament, que encara continuaríem allà baix.

Varem deixar-hi bons amics. Mai varem arribar a ser, pels canaris, uns “godos” i sí en canvi uns “peninsulares” (enorme diferència). Vaig créixer com a persona i , sobre tot, com a professional: va ser una molt bona i accelerada escola per a mi, tota una experiència. I vaig poder descobrir uns comerciants increïbles, els hindús, dels que vaig aprendre molt.

Sí, varem ser feliços allà baix...

... per això encara en parlo tant sovint, passats ja 20 anys de la nostra marxa.
..