EXCUSES DE MAL PAGADOR . . .

A Berlín, corrent a 9 graus i plovent…

a Donosti, “más de lo mismo” (i jo, en les dues, “como pez en el agua”, i mai millor dit).

a Barcelona, sol i calor (jo, que soc corredor de tardor-hivern).

Tres maratons corregudes, tres sabatilles diferents,

i tres sabatilles amb 3 números de peu diferents... (soc un cas !).

A Berlín i Donosti, parada i beguda a tots i cadascun dels avituallaments.

A Barcelona, primera parada per beure “com cal” al quilòmetre 22.

A Berlín i Donosti no coneixia el recorregut, anava fent...

A Barcelona l’havia “memoritzat” pam a pam... sabia el què em trobaria.

Berlín, la novetat, la il·lusió...

Donosti, la confirmació...

Barcelona, l’excés de confiança.

Berlín i Donosti, corrent sense música...

Barcelona, amb l’iPod a tota metxa.

A Berlín i Donosti, quan les forces “van anar a la baixa”, el meu cap es va posar “en modo positivo”:
- amunt Txabi, que tu pots, som-hi !.

A Barcelona, quan les cames van fer figa, el cap se'm va posar “en modo negativo”:
- deixa-ho córrer, Txabi, pensa en tot el que ve en els propers 12 quilòmetres...

La punyetera llebre, la de 3:45 al menys, es va passar pel forro el ritme mig a dur, i em va ofegar...

Excuses, excuses, excuses... que no vull fer meves.

Perquè, em dol dir-ho, però la frase que més reflexa el que em va passar diumenge és aquella del punyeter Jose Mourinho -ja fa uns anys- abans d’un partit de Champions del Oporto contra el Deportivo de La Coruña:

- “Os veo muy creciditos...”.

I és que és això, i només això, el que va passar el diumenge a la Marató de Barcelona:
el xulopiscines d’en Txabi (només perquè portava dues maratons corregudes, i dues maratons acabades... i a sobre, millorant temps a la segona) es va creure “The Marathon King” i va subestimar els durs i molt llargs 42,195 quilòmetres de cursa... anava “muy crecidito”; i en part, tenia motius: anava bé, i a bon ritme, “sobrao”...  perquè mentre a Berlín i Donosti el pas per quilòmetre va ser d’una cadència gaire bé constant de 6:00 / 5:58 / 6:02 / 5:57... a Barcelona -des d’un bon començament- ha anat bastant per sota d’aquests temps, a un ritme més alt. I només li va faltar la punyetera llebre des del Pont de Calatrava per fer-lo baixar dels núvols.

Així que, Txabi, has de ser ben conscient de que tu, i només tu, ets l’únic culpable -per “crecidito”- del que et va passar el diumenge. Que et serveixi d’experiència per la propera... que n’hi haurà.

I el meu estat físic avui ?. Doncs, té collons la cosa: perfecte de cames (les mateixes cames que em van deixar “clavat” ahir) i la única molèstia és el piramidal de la cama esquerra, amb una forta punxada que em fa ranquejar una mica. Tot i així, abans d’anar-me’n cap a can Barça ("partidazo" contra l'Arsenal i classificats per a quarts de final) he passat pel club a fer una sessió de recuperació activa, fent 10 quilòmetres en bici.

No vull ser “pitoniso” però aventuro titulars de la premsa madrilenya:

“El Barça se clasifica de penalty y jugando contra diez” (per suposat, ni un sol comentari, en portada, del abominable domini i les innumerables ocasions de gol).

(C.Q.  452  40-246-206)

.