QUI VA SER EL QUE VA DIR ALLÒ DE …

¿… “ a la tercera va la vencida ” ?. Perquè si es referia al que m’ha passat avui...
¡ menuda gracia !.

La història de la meva primera Marató de Barcelona s’escriurà així:

Els set “tri bandidos runners” (l’Albert, l’Alberto, en Jose, en Riera, en Per, en Xavi i jo) ens hem trobat al lloc habitual al costat de la font de Montjuic per fer-nos les fotos de rigor; i cosa curiosa, cap, cap ni un de nosaltres, ha fet cap mena d’escalfament (premonició ?).

En Per i jo hem arrancat a córrer plegats (i ja sense samarreta protectora), i així hem anat fins que, a l’alçada del Camp del Barça, l’he perdut de vista. I ha estat perdre’l a ell de vista com “enganxar-me” al grup dels de Granollers ("Cobardes") en Javier i companyia. Els he portat davant, gaire be a tocar, fins a l’entrada de la Meridiana, al km. 17 +/-.  Abans d'això, he “patit” una mica la pujada del Passeig de Gràcia i m’he creuat amb la Carol i en Pau al km. 15 (fent-me un extens reportatge fotogràfic, segons m’ha dit en Pau).

La Meridiana no se m’ha fet tant pesada com jo creia; en girar a Fabra i Puig (km. 20) era engrescador, pels ànims, veure el munt i munt de gent que portava pel darrera i amb els que, jo ja de baixada, m’anava creuant. He passat per sota del arc de la Mitja Marató en 1:51:24 (no he vist a Chiruca) que és la meva quarta millor marca en la distància (i és que anava massa fort, inclús, per una marató sencera, però és que "anava bé"); l’any passat, la segona part de la Marató de BCN que vaig fer, arrancant des d’aquest mateix punt, la vaig córrer en 1:53:30, així que ja sabia el que m’esperava per davant (...però ara sense anar tant fresc com aleshores).

He enfilat Felip II, i aquí crec que és on l’he vessat: he fet una parada a dalt de tot del Pont de Calatrava per beure aigua tranquil·lament (era la primera parada que feia en tot el recorregut després de 22 quilòmetres, ja que fins aleshores anava bevent aigua a glopets i ja m’havia fotut dos gels). I mentre estava allà parat, m’ha passat la llebre de les 3:45, que fins aleshores havia portat al darrera: i m’hi he enganxat. I aquí crec que és, com deia, on l’he vessat. He anat amb ella baixant Felip II, agafant la Gran Via, Rambla Prim (km 25) i enfilant la Diagonal cap a la Torre Agbar. He mantingut “a tocar” la llebre, i el seu ritme (massa fort per a mi a aquelles alçades de la Marató) fins el desviament del parc de la Diagonal; he començat a no anar bé i la llebre s’ha anat allunyant, encara que no gaire, uns 100-200 metres. Les cames començaven a no respondre’m, les trobava pesades. La planta dels peus (l’esquerra sobre tot) la sentia com escaldada sense estar-ho. Però he continuat amunt, aferrant les dents. Hem girat a la Torre (no he vist a Belén)... i cara avall que fa baixada. I a meitat de Diagonal ho he decidit:

- plega, Txabi, plega, no val la pena seguir així en aquestes condicions...

Com que havia quedat amb el meu amic Nacho davant de casa seva, a la part baixa de Diagonal perquè en Dani i en Jan em veiessin córrer, m’he forçat a arribar fins al km. 30, i allà ha estat on -raonadament- he abandonat la Marató a les 2:41 minuts de cursa (que no era, ni de lluny, cap mal temps). Allà mateix, i també ara pasades unes hores, me n’alegro d’haver tingut el cap fred com per haver pres aquesta encertada decisió.

Però tornava a estar com a Nova York el dia de la Mitja Marató: estava sense un punyeter euro ni un telèfon, i trobant-me en el punt més equidistant de Plaça Espanya possible. I altra cop confiant amb la bona fe de la gent, li he dit a un paio que estava fent fotos que si em deixava fer una trucada; he parlat amb la Marta, li he dit el que passava i que ens trobaríem al costat de la meva moto (enfront del carrer Mèxic) en una mitja hora. He anat a trobar al Nacho, m’ha deixat uns calerons per agafar el metro i una dessuadora que portava posada, i cap a la Plaça Espanya que me n’he anat.

I així ha acabat la meva primera -i crec que última- Marató de Barcelona: amb un “gatillazo”.

Les sensacions de la Marató ? suposo que demà, quan em passi la gran decepció que ara mateix porto a sobre.

.