L’ ORIGEN DE TOT…

Doncs sí, la “culpa” de tot la té aquest, en “kili”, el majestuós Kilimanjaro tanzanes, de 5.896 metres d’altitud (al qui, per cert, se li estan fonent les que, fins fa poc, eren “las nieves eternas del Kilimanjaro”... puto canvi climàtic !).

I és que era la primavera-estiu del 2005 quan, en una de les trobades amb els vells company scouts (en Jaume, la Carme, en Xavi...), varem apuntar la possibilitat d’anar l’estiu del 2006 a fer el cim del Kilimanjaro. Tot i els seus prop de 5.900 metres sobre el nivell del mar, ho tenen molt ben muntat per pujar-hi en 5 ó 6 dies, amb acompanyants, camps-base preparats... I, en previsió de no fer figa, va ser aquest el motiu pel que -la mateixa nit del 31 de desembre del 2005 ( i tres mesos abans de fer-ne 49) i unes hores abans del “festorro” de fi d’any- cursés la inscripció a Can Mèlich amb la intenció de que, amb l’entrada del any, “em reforcessin les cames” per afrontar la pujada amb garanties d’èxit.

Finalment no vàrem anar ni al Kilimanjaro... ni a Sitges. Però jo ja estava engrescat, ja m’havia "fet meu" el club, hi anava tot sovint, encara que el que menys feia aleshores era córrer; els primers mesos del 2006, però, van “destapar” el mal estat del meu menisc intern, literalment fet pols, que va provocar que m’operés a finals de juliol; recuperació ràpida i efectiva... Durant el 2007 vaig començar -més o menys- a córrer amb certa regularitat. I el desembre de 2007 vaig disputar la meva primera cursa, la dels Nassos (sense haver jo corregut mai més de 5 quilòmetres seguits... coses del Albert). I, des d'aleshores, fins aquí. Runner-man.

Avui, contravenint-me a mi mateix, he començat a córrer; poc -4 quilòmetres- però sí amb una variació (que no li ha passat per alt a l’Albert, que per això és un "pofesioná" del tema): els he fet canviant la meva manera de córrer, intentant fer “la zancada” més llarga i aixecant més els genolls i els talons. No em surt “de natural”, així que hi he tingut que estar-hi pensant contínuament, per no acabar corrent com ho faig sempre (amb les meves passes curtes, ràpides, però sense aixecar gaire ni els genolls ni els talons). Haig d'esforçar-me en continuar fent-ho així fins aconseguir que sigui la meva "zancada habitual": com més llarga, més ràpid !. Ho he rematat amb 2 sèries -de 50- a cadascun dels tres aparells de braços i en els dos aparells dels abductors i una darrera sèrie al aparell de reforçament del quàdriceps, i acabant amb uns bons estiraments.

L’esquena ? des de la Marató de BCN donant-me pel sac però, curiosament -ja ho havia dit aquí i notat- mentre faig exercici o corro “no es queixa, no grinyola”. És el que jo dic: visc permanentment amb aquesta molèstia (darrerament és com un “latigazo elèctric”, espasmòdic, que em recorre des del final de l’esquena, baixant per la natja esquerra i, fins i tot, arriba fins a mitja cama).

I "en kili" ?... doncs pujar-hi fins a dalt de tot és quelcom al que no he renunciat encara; ... algú s'anima a pujar-hi amb mi ?.

(C.Q.  537  55-305-232)
.