QUATRE MAL COMPTATS…

Ahir vaig viure una experiència nova: córrer per la Carretera de les Aigües amb la Marta. Sortosament (per ella, és clar) ara li ha donat -per fi- per fer exercici, i ho fa en forma de “caminar”. I s’hi ha posat en serio; i quan dic “en serio” vull dir "amb continuïtat". I ahir per la tarda varem pujar tots dos cap a la Carretera de les Aigües, a fer-ne “un troçet”. Varem anar junts una estona caminat -fins a la primera font- i després jo vaig arrancar a córrer fins a completar els tres primers quilòmetres; però com que del que es tractava era “de passar l'estona junts”, en arribar-hi vaig girar cua i vaig esperar que arribés fins al lloc des de on llencen els avions teledirigits. I un cop va arribar-hi varem tornar, jo corren i ella caminant; per no quedar-me parat suant, en arribar jo a la font vaig tornar a fer marxa enerere corrent fins a torbar-la, per acabar fent, ja junts, caminant tot el camí de tornada fins el cotxe. Per això encapçalava amb aquest “quatre mal comptats”.  

A Marta li va agradar “les Aigües”, cosa que vol dir - inequívocament- que hi tornarem...

(C.Q.  801  84-451-350) 

Parlem de Vic. I només “ho deixo anar”: actualment "és una població que et permet viatjar per tot el món sense moure’t del país". Ahir al matí hi varem anar amb la Marta (quin xàfec ens va caure al damunt, pedregada inclosa!). Varem entrar a un supermercat i, us ho ben juro, de les 45-50 persones que hi havia (dependents inclosos) érem els únics, no ja catalans, sinó espanyols. Podies fer l’exercici de tancar els ulls i, al obrir-los, imaginar que estaves de vacances comprant queviures a Guinea, o a un dels molts països sot saharians, o al Marroc, a Romania, a Albània, a Xile, Perú, l’Equador, a l’Índia, a Bangladesh... No sé, va ser una sensació ben estranya... I, de veritat que no dic més que això: una sensació ben estranya.

.