Com que ni ahir ni avui no he corregut ni un sol metre, potser com a consol he vist per televisió els pilots catalans del Campionat del Món de Motociclisme, que sí que corrien, i cóm han donat tota una lliçó.
Primer, el “descarat” lleidatà Marc Márquez, imposant-se en Moto 2, en una cursa la seva -com sempre- molt intel·ligent i amb el punt necessari de risc, valentia i audàcia ("con un par...") en l’avançament definitiu a Stefan Bradl, el pilot alemany líder del Mundial i que, a sobre, avui corria a casa. Si en Marc no s'hagués caigut a les primeres curses del Campionat... 
Més tard, en Dani Pedrosa. Després de la seva doble fractura de clavícula, i de la seva absència durant dos mesos (i després de tornar la setmana passada a Itàlia-Mugelo), avui ha donat tot un cop de manillar i -en una cursa “de les seves”- faltant 10 voltes ha avançat i deixat enrere a Jorge Lorenzo, despés d'haver-ho fet abans amb Casey Stoner. Val a dir que el traçat del circuit alemany (amb moltíssims més revolts d’esquerra que de detres) li ha permès donar estones de descans, a cada volta, a la seva clavícula dreta. Lorenzo continua segon del Mundial, però ja a menys de 50 punts del australià.
I per últim: he dit i repetit -un i mil cops- lo dur que sempre m’ha semblat, i em sembla, el ciclisme, tant el de carretera com el de mountain-bike. I ahir el Tour de França ens va tornar a donar una nova imatge, dura, crua -una més- que ens permet comprovar de quina "pasta" és de la que estan fets els ciclistes, amb aquest holandès que, per suposat, s’hi va deixar la cara en l’etapa d’ahir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario