Perquè sí, i sense cap motiu aparent, aquest migdia abans de dinar m’he mirat, amb melangia, la foto que tinc sobre la taula del despatx creuant per sota de la pancarta de la línea d’arribada de la HALF MARATHON DE NOVA YORK 2009. Ja vaig explicar aquí en el seu moment que, estant de vacances a NY de tornada de Costa Rica, em vaig trobar -de cop- corrent la Mitja Marató de Nova York pels carrers de Manhattan, tot un somni, sense tenir ni idea de que es corria aquell dia 16 d’agost. I mirant avui la foto m’he dit: - No hi haurà cap imatge d’en Txabi en el vídeo oficial de la Half Marathon de Nova York ?.
Així que he fet una “google-recerca” a veure què hi trobava i... et voilà !:
Us hi heu de fixar bé, ja us ho aviso... però també us ho he posat ben fàcil.
En el minut 2:34 hi ha un “barrido”a les imatges; a la nova toma hi apareix, a la part esquerra de les imatges, més o menys a sota de la “Y” del cartell d'arrivada, un paio amb una camiseta “amarillo que te pillo” ben llampant; és la camiseta de la Cursa de La Maquinista 2009, la mateixa que li vaig regalar després de la cursa -dins mateix del metro- al noi dominicà que em va pagar el bitllet del metro per poder tornar des de la línea d’arribada -al final de tot de Manhatthan- fins gaire bé a dalt de tot, al carrer 57, que és on jo tenia l’hotel.
Quan en els minuts 2:36,2:37 i 2:38 apareix “el paio de la camiseta amarillo que te pillo” ja al tram final de la recta d’arrivada, veureu que saludo amb un “give-me five” a la gent que hi ha animant als vorals. Aquest és un gest que vaig fer repetidament durant tot el recorregut, i que he fet -repetidament- tant a Nova York, com a Berlín, com a Donosti; ho faig sempre que corro maratons, o mitja marató en aquest cas: un “give-me five” amb la gent que hi ha a les voreres, allà palplantats, per agrair-los el seu suport, els seus crits d’ànim, tant necessaris quan corres durant tants i tants quilòmetres.
Perquè negar-ho: he tingut un “subidón” quan m’he reconegut a les imatges, entre els mils i mils de corredors que hi havia corrent aquell dia pels carrers de Manhattan, i de entre les cents i cents d’imatges que deurien haver gravat aquell dia...
I no, no m’ho invento: soc jo, creieu-me.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario