… tot i que em vaig reafirmar en la idea, cada cop més, de que jo soc “de secano” (... que no de “Mecano”), més de córrer que de nedar.
Finalment varem ser tres equips i un “yo nado solo”. D’aquest “solo” vaig a dir que, en veure’l que es posava el neoprè per nadar i dir-li a l’Albert:
- “si vols, els 10 quilòmetres els faig jo sol...”,
el primer que vaig pensar és: “vaya fantasma”.
Però, sí, sí, fantasma: una màquina el paio ! (no en recordo ara mateix el seu nom); va començar a nedar al mateix temps que tots nosaltres, pel carrer de l’esquerra, i plas, plas, plas, plas... a ritme dièsel, el paio és va “menjar” els seus 10 quilòmetres ell solet, quan els altres tres equips, tot i rellevant-nos, gaire bé no n’havíem fet ni 7. Chapeu ! (és clar que ell fa curses en mar obert, de 12 i 15 quilòmetres... és un “ex Natació Barcelona dels de tota la vida”).
A les 19,15 en punt ens varem tirar a l’aigua els tres equips i "el solo":
- “Els Mantas” (en Marc, en Jordi, en Marcos i en Víctor, als que a darrera hora s’hi va afegir en Darío i que finalment van acabar completant 9,100 quilòmetres en tres hores).
-“Els Dophins” (en X.Celma, en César i en Gerard, que van nedar 9,150) i...
-“Els Sapos” (en Tomàs, l’Albert, l’Edu -el socorrista- i en Txabi que, gràcies a mi, “només” van poder-ne completar 8,700). També va fer dues sèries de 50 metres la Eli (collons cóm corria...!).
Jo vaig poder “ajudar” només en 5 sortides a la piscina: una primera i una segona fent 100 metres cada cop -quatre piscines, quatre “llargades”, cada un dels dos cops- però després ja 3 “chapuzones” de només 50 metres -de dues llargades cada cop- perquè, apart d’anar ja fos, a la última de les llargades em va donar una forta rampa al bessó de la cama dreta (que ja m’havia “amenaçat” a la segona llargada de la quarta; mai fins ara, corrent, m'ha donat cap rampa).
Finalment varem ser tres equips i un “yo nado solo”. D’aquest “solo” vaig a dir que, en veure’l que es posava el neoprè per nadar i dir-li a l’Albert:
- “si vols, els 10 quilòmetres els faig jo sol...”,
el primer que vaig pensar és: “vaya fantasma”.
Però, sí, sí, fantasma: una màquina el paio ! (no en recordo ara mateix el seu nom); va començar a nedar al mateix temps que tots nosaltres, pel carrer de l’esquerra, i plas, plas, plas, plas... a ritme dièsel, el paio és va “menjar” els seus 10 quilòmetres ell solet, quan els altres tres equips, tot i rellevant-nos, gaire bé no n’havíem fet ni 7. Chapeu ! (és clar que ell fa curses en mar obert, de 12 i 15 quilòmetres... és un “ex Natació Barcelona dels de tota la vida”).
A les 19,15 en punt ens varem tirar a l’aigua els tres equips i "el solo":
- “Els Mantas” (en Marc, en Jordi, en Marcos i en Víctor, als que a darrera hora s’hi va afegir en Darío i que finalment van acabar completant 9,100 quilòmetres en tres hores).
-“Els Dophins” (en X.Celma, en César i en Gerard, que van nedar 9,150) i...
-“Els Sapos” (en Tomàs, l’Albert, l’Edu -el socorrista- i en Txabi que, gràcies a mi, “només” van poder-ne completar 8,700). També va fer dues sèries de 50 metres la Eli (collons cóm corria...!).
Jo vaig poder “ajudar” només en 5 sortides a la piscina: una primera i una segona fent 100 metres cada cop -quatre piscines, quatre “llargades”, cada un dels dos cops- però després ja 3 “chapuzones” de només 50 metres -de dues llargades cada cop- perquè, apart d’anar ja fos, a la última de les llargades em va donar una forta rampa al bessó de la cama dreta (que ja m’havia “amenaçat” a la segona llargada de la quarta; mai fins ara, corrent, m'ha donat cap rampa).
Una "ajuda" d'uns ridículs 350 metres. I’m sorry, team !.
L’Albert està fort, molt fort, nedant (i corrent, i en bici...) però nedant no creieu que deixa gaire enrere a en Tomàs: quines màquines els dos, fotent llargades de 500 i 600 metres “del tirón” en els 3 últims quilòmetres ! (de la resta de participants no em vaig poder fixar gaire perquè, un cop jo ho vaig deixar, em vaig dedicar a peu de piscina a anar comptant els llargs que anaven fent els companys).
Repeteixo, varen ser tres hores en remull amb un gran ambient de camaraderia. I en el aire, la promesa de repetir-ho el mes de setembre, abans de que “tanqui” la piscina.
El que està clar ( ...quin descobriment !) és que el estar mitjanament en forma -i jo crec que ara mateix ho estic- no és cap garantia, ni de lluny, de poder fer de tot; i el nedar requereix preparació específica i quilòmetres i quilòmetres en remull, amunt i avall... i jo no nedava -fent llargades- des dels temps de la foto del perfil (és, precisament, una foto amb la Copa de segon classificat en una cursa de 50 metres lliures, a Vallirana l’any 1965, quan jo tenia 8 anys).
(I pensar que, quan en tenia 12, els del C.N. Barcelona em van donar una beca per lo bé que ho feia això de nedar quan anàvem allà cada quinze dies amb el cole i que, després d’anar-hi només a tres entrenaments ho vaig deixar córrer perquè m’avorria...!.).
No hay comentarios:
Publicar un comentario