ATRAPADO EN EL TIEMPO…

(pel·lícula erròniament coneguda per “El día de la marmota”)

I és que aquesta nit al Estadi, veient el partit contra el Villarreal (un equip de Champions i no un ja desnonat prematurament Saragossa) m’he sentit com en Bill Murray en “Atrapado en el tiempo”:

- “Txabi, aquest partit tu ja l’has vist; és un altra 5-0, com molts i molts de l’any passat, i l’altra... passant per sobre l’equip rival, després d’uns primers quinze/vint minuts de dubtes, espectacle en estat pur...”.

Tant li fa que a la banqueta estiguessin dos campions del món (Villa i Xavi), i que a la grada estiguessin Puyol, Alves, Piquè (uns altres campions del món); que juguéssim, no ja sense laterals, sinó amb només un defensa pur (Abidal). És igual, la màquina sembla que funciona sola.

És per tot això que us dic, i molt més que encara em callo (com deia la lletra d'aquella cançó de La Trinca) què el meu cor és blaugrana.   

.