... i no a la de cafè, precisament. No, no vull fer una entrada escatològica, ni molt menys. Però sí voldria deixar constància d'un fet que m'ha sorprès, i molt. Veureu (ve, ja ho veieu a la foto, millor dit...):
Normalment, a tots els llocs on he estat al llarg de tots aquests anys ...i han estat molts llocs arreu del món, sempre m'he trobat les tasses ancorades al terra; poden ser més o menys grans, tenir una forma o una altra... però sempre estan ancorades al terra (entre d'altres motius, suposo, que per facilitar la feina del baixant del desaigüe). Però a Florència, ves per on, no; a Florència (al menys en el nostre hotel) les tasses estan “penjades” a la pared. I no penjades d'una manera “normal”, no: estan penjades a 47 centímetres del terra !. Aquesta és la distància que hi ha des del terra i fins a la primera de les tapes. 47 centímetres !. Això vol dir, gaire bé, “tenir que fer-ho amb els peus penjant”, com en una mena de retorn a la infantessa, a aquells primers cops en que ens hi assentaven “per aprendre a fer-ho com ho fan els grans”. Jo encara he tingut sort, perquè soc un cama-llarg... però per a la majoria de la gent deu de ser ben bé això: “un retorn a la infantessa” (amb la consegüent “adormida” de cames si és que s'hi han d'estar molta estona...).
Ah!, ja hem tornat de Florència. Hem continuat, un dia més, “patejant-nos” carrers, esglésies, museus... Florència, tasses apart, val molt i molt la pena (tot i la meva “decepció inicial”).
I quin ha estat el meu entrenament florentí “de comiat” d'avui ?: doncs pujar els 414 esglaons del campanar de Sta. Maria di Fiore (el "Duomo florentí"), des d'on tens les millors vistes de la ciutat... però un bon tute pels bessons i pels quàdriceps. I demà en moto cap a Sant Julià, a gaudir dels últims 12 dies de les meves vacances d'estiu (pujant i baixant de Puig-l'agulla, anant i tornant per la Ruta dels Molins...).
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario