... perquè, com que estic en un “forat negre” de les telecomunicacions, no puc connectar-me des de Sant Julià per poder actualitzar el blog i m'haig d'esperar a baixar a Vic per poder-ho fer des d'un cafè amb wi-fi. Endavant, endavant, passeu, passeu...
9-8, primer dimarts de vacances i .......menos lobos caperucita !.
Està clar que després de fer diumenge uns exigents 12 quilòmetres per muntanya, avui no podia fer-ne uns altres 7 així com així.
Avui ha estat el primer dia d'estiu, climatològicament parlant, amb força sol i calor. I per la tarda, tot i que m'havia dit a mi mateix que no tornaria a sortir córrer fins dimecres, he sortit a fer un trajecte nou en lloc de repetir pujada al Santuari de Puig-l'agulla. He fet La ruta dels Molins (cliqueu aquí al enllaç.... hi ha fins i tot un video) que m'havien “venut” molt i molt bé... i que no m'ha decebut gens. Sortint des de Les Set Fonts i fins a Calldetenes, amb una penúltima parada al Molí d'en Pujol, el recorregut és de 7 quilòmetres que passen pel mig del bosc, de senders, camins de terra, al costat sempre del rierol (que no riu), creuant-lo un i altra cop per petits ponts que et porten ara a la riba dreta, ara la riba esquerra... (i així fins a quatre vegades crec recordar) i passant per l'ombra durant el 90% del recorregut; amb desnivells “toboganeros” (tot i que a l'anada hi ha més trams de “baixadetes” que de “pujadetes” que, evidentment, s'intercalen els papers a la tornada) i amb un parell de trams d'escales, per acabar de completar un recorregut maco, maco, maco. L'haig d'acabar fent -abans d'acabar les vacances- en 35 minuts d'anada i tornada, i fent-lo d'una tirada. “non stop”.
Però el que deia al principi: "menos lobos, caperucita...". Perquè, independentment de que no coneixia el recorregut d'avui (i que per tant no sabia si podia mantenir un ritme constant o si hi havia llocs on “reservar” i llocs on “accelerar”) l'esforç de diumenge m'ha passat factura. El genoll esquerra -l'operat- “em grinyola” una mica, sobre tot durant els primers quilòmetres, per desaparèixer ja en calent. Però apart d'això, m'he notat cansat, una mica fos. Descansaré dimecres i dijous i ja divendres (a Esplugues) correré una mica pels voltants de casa; i dic Esplugues perquè divendres baixem de Sant Julià a Barcelona perquè dissabte, ben d'hora, ens en anem a Florència fins dimarts (en Txabi i “el seu harem” al complert, per primer cop en anys !).
Vaig acabar ahir “El verano de los juguetes muertos” (insisteixo, molt i molt recomanable) i avui he començat -i ja m'he cruspit- 149 de les 1.016 pàgines de “La caída de los gigantes” d'en Ken Follett, i què és la primera part d'una trilogia, “The Century”, que -segons ens diuen a la coberta- seguirà els destins entrellaçats de tres generacions de 5 famílies (una gal·lesa, una anglesa, una russa, una alemanya i una nord-americana... osti, tu, sembla un acudit d'aquells de quan érem petits !). Aquesta primera novel·la de la trilogia, que s'inicia el 22 de juny de 1911 però que “arranca” realment a la pàgina 47, el gener de 1914, està emmarcada en els crucials moments de la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa. La segona i tercera part (sense publicar i sense nom encara... que jo sàpiga) continua amb les mateixes cinc famílies i es centren respectivament en la Segona Guerra Mundial i en la Guerra Freda. Ens diuen que “The Century” narra, en essència, el segle XX i que permet contemplar, en primera persona, una de les èpoques possiblement més convulses, violentes i determinants de la nostra historia. Això diuen, és clar: què han de dir sinó ells, si ens ho volen vendre, no ?. Però, pel que porto llegit -i per cóm està escrit- aquesta primera part de la trilogia pinta força bé.(C.Q. 1043 113-503-540 )
10-8, primer dimecres de vacances ...
... i avui sí que li he donat plenament contingut a la castiza frase de “no pegar ni sello”: literalment.
Perquè no considero que sigui “activitat” de cap mena el avançar per unes altres 181 pàgines més de la novel·la d'en Follet (ja n'han caigut 330, gaire bé un terç) ni tampoc el pitjar el botó del comandament de la tele, gaire bé a mitja nit, per saltar-me els 8 “parons publicitaris” a CUATRO de la peli “Braveheart” (crec que aquesta era la vuitena o la desena vegada que la veia... és el que tenen les pelis “curtes” de gaire bé 3 horetes: que “t'atrapen”); i d'això s'en diu “no pegar ni sello”, perquè aquestes van ser les dues “activitats físiques”, i de qualsevol altra tipus, fetes ahir: passar fulls i pitjar el botó del comandament. Collonut, això són vacances !; però en el que encara no he “caigut” ha estat en fer “la vacaineta” perquè em conec: si m'hi poso, m'hi poso, i puc “planxar l'orella” gaire bé tres horetes... i això sí que ja no és seriós.
I demà dijous la cosa no sembla que tingui pinta de canviar massa... sortosament !.
No hay comentarios:
Publicar un comentario