PRIMER DILLUNS DE VACANCES

Amb una temperatura més de principis de primavera que de ple estiu, començo a desgranar les meves vacances.

Amb la plena convicció de que el resultat de la meva marató berlinesa de l'any passat va ser en gran part degut a les meves continues corregudes amunt i avall per les muntanyes, ahir diumenge per la tarda ja vaig inaugurar la temporada estiuenca “de fer el cabra pels turons i muntanyes dels voltants” i ja van caure al sarró els primers 12 quilòmetres.

La idea continua sent la mateixa de l'any passat: pujar fins a Puig-l'agulla des de Sant Julià (alternant el caminar a bon ritme i el córrer, al anar amunt) per després tornar corrent cara avall tota l'estona; però les obres d'ampliació del Eix Transversal “tallen” el meu camí habitual cap a la carena, així que vaig tenir que decidir-me per algunes de les diverses variants possibles per pujar fins el Santuari; i la escollida ahir va ser:

sortir ja corrent des de casa; enfilar la carretera -cara amunt- de Sant Hilari (la de "La Casilla"), i agafar el trencall a ma dreta de La Font de la Riera; a partir d'aquell punt, vaig començar a alternar el córrer amb el caminar ràpid -perquè el desnivell comença a ser important en pocs metres- fins arribar al trencall que enllaça ja amb el camí de la carena, a només dos quilòmetres del Santuari (enrere en deixava ja fets uns altres quatre): a partir d'aquell punt ja tornava a estar corrent pel meu “recorregut habitual”, carena amunt. En arribar al Santuari me'n vaig adonar de que, un altra cop, m'havia deixat els dos euritos per poder prendrem quelcom per refrescar-me. Així que després d'estirar una miqueta, i sense poder beure res... cap avall tot corrent, en el sentit literal de la paraula (en Miquel em diria després -quan ja vaig arribar a casa- que hi ha una font a la part de baix del Santuari, al costat dels gronxadors; ja ho sé per un altra dia).

Apart de què aquesta variant d'ahir és dos quilòmetre més llarga que el meu recorregut “habitual”, el anar a buscar la carena per La Font de la Riera és molt més exigent, el recorregut és més empinat, més cara amunt. Però és molt millor per agafar força a les cames, tant a la pujada (ja sigui caminant, corrent o al trote) com sobre tot a la baixada, ja que has de forçar molt els quàdriceps en tenir que anar “frenant” per no fotre't de lloros; perquè aquesta és un altra: continuo anant-hi sol a córrer, i sense mòbil; sol, perquè no he trobat a ningú per sortir a córrer amb mi; i sense mòbil, perquè en aquest collons de poble no hi ha cobertura, així que... de què em serviria el portar-lo ? (apart de trencar-lo al fotrem de cap). El que sí m'hauré d'acostumar a fer és dir sempre, abans de sortir, quina de les variants faré aquell dia (perquè, si em foto de cap, em puguin venir a “rescatar”).

La idea, si les forces m'acompanyen, és “fer un Puig-l'agulla dia sí, día no”, amb una mitja d'11 a 12 quilòmetres cada vegada. Ahir, però, vaig acabar “tocadet”, la veritat.

Variants possibles a fer ?:
- La mateixa d'ahir.
- La d'ahir, a l'anada, però tornant per la carretera -asfalt- fins a Vilalleons i, també per carretera, fins a Sant Julià.
- La d'ahir, a l'anada, i en tornar fer cara avall 1 quilòmetre per la carena, agafar el trencall a ma esquerra cap a Vilalleons (per camí de terra) i fer per carretera d'asfalt els quatre quilòmetres fins a Sant Julià.
- I la més “dura”: per la carretera d'asfalt fins a Vilalleons, pujar per la carretera, també d'asfalt, fins al Santuari i, de tornada, fer el mateix camí que vaig fer ahir.

El que està clar és que no m'avorriré, tot i acabar pujant sempre fins el Santuari. Encara que ahir em van dir un recorregut molt ben parit, "La ruta dels molins" que -tota l'estona per l'ombra- va per la vorera del riu Tenes fins a Caldetenes...

(C.Q.  1.036  112-503-533).