QUÈ FER…

… quan el genoll et grinyola, els dos piramidals se’t queixen (per l’esforç dels soft-ràquet), els quàdriceps estan engarrotats, el dolor al empeny continua, i no tens gens de ganes de córrer ? Doncs està clar: anar-te’n al club a córrer, què si no ?. Si no estàs gaire bé -però no es res "mortal"- el que cal fer es no deixar que els teus músculs s’acomodin a no fer res, es pitjor encara. I és per això que, sense gens de ganes però amb força de voluntat, m’he pujat a la cinta incrementant el ritme d’ahir: un primer quilòmetre d’escalfament a 5:42 seguit d’uns altres quatre quilòmetres a velocitat 5:12. M’hi trobo força còmoda anant a aquests 5:12, de cara fer mitges maratons a aquesta "velocidad de crucero", encara que haig d'anar incrementant poc a poc, més i més, la tirada de quilòmetres; haig d’acabar puguen fer, com aquell que no vol la cosa y "sin morir en el intento", 10 quilòmetres en cinta a aquest ritme fins a fer-me’l habitual, de llarg recorregut.

Cada cop tinc més clar que a mi el que em motiva realment és el competir ! contra mi mateix, però competir; això d'entrenar "no mola" gaire, no motiva (a mi al menys...).

Ah!... i, o al club tenim un problema amb els termòstats de la temperatura, o alguna cosa està canviant en el meu metabolisme: mai havia suat corrent com suo d’un tems ençà: soc una aixeta oberta quan baixo de la cinta i començo els estiraments (sort de tovallola...).

Demà, un company del despatx provarà el meu cotxe (el Sèrie 1 de BMW): d’aquí a uns dies -pels voltants del 20- em donen ja el nou (un Qasquai) i és possible que ell se’l quedi: a mi tant me fot que em descomptin els 5.900 euros els de Nissan o que me’ls pagui el meu company (encara que, fent-ho així, ell s’emporta una ganga... de lo qual me’n alegraré, perquè els bandarres de Nissan segur que el vendrien per 13 ó 14.000 euros).

.