LA LLARGA “TACA” D’ASFALT . . .

Els que no feu curses de competició (encara que, com nosaltres, sigui en pla amateur) no sabeu el què es aquesta sensació: caminar, córrer, trepitjar el gris asfalt, mirar endavant, i no veure altra cosa que asfalt i més asfalt… Aixeques el cap, mires endavant, i continues veient aquesta taca “gris-negre” que es perllonga fins el que et sembla l’infinit (sobretot, depenent de cóm vas de forces...).
I què voleu que us digui si el que estàs fent es la Mitja Marató (de Barcelona, per exemple), i aquesta “taca” s’estén davant teu per la solitària i llarguíííísima recta de la zona del Fòrum i encara et queden els darrers 5 ó 6 quilòmetres. Es per això que tant s’agraeix el veure gent per les voreres mentre corres, encara que no et diguin res... et fan una mica menys gris l’asfalt.

Sigui aquest el meu homenatge a tots els companys runners de la mitja marató de diumenge, uns autèntics “reis (i reina) de l’asfalt”.

Avui hi he tornat; després de l’agre/dolça sensació amb la que vaig sortir ahir amb la mini sèrie feta, he pensat que millor tornar-hi avui.
La idea inicial era fer “carrera continua” a velocitat 12 uns 8 quilòmetres; però, com sempre, he canviat sobre la marxa (i mai millor dit): he estat a la cinta 29 minutets clavats, fent 6 quilòmetres: els tres primers a 12 i els tres finals a 13. He notat que se’m carregaven una mica els bessons (el sòleo d’ambdues cames) i he preferit no forçar. Demà descansaré, perquè vaig per feina a Girona i arribaré tard. I dijous no sé encara el què faré (possiblement sauna i jacuzzi) perquè ja tinc ganes de tornar a sortir el divendres amb els companys “a córrer per aquests mons de Déu” i no vull que em deixin gaire enrere, tot i la diferència d’estat de forma i dels quasi gaire be entre 25 i 30 anys “d’avantatge” que els hi porto a la majoria d’ells... (quelcom que sovint se’m oblida quan jutjo els meus temps en comparar-los).

Però cada cop estic més convençut que el meu temps mínim en curses de 10 quilòmetres no serà mai inferior a 47’30’’ com a molt... per això estic tant cofoi del meu “tiempazo” a la Jean Bouin.

“... el sol nos olvidó ayer sobre la arena, nos envolvió el rumor suave del mar; tu cuerpo me dio calor, tenía frío; y allí, en la arena, entre los dos nació este poema, este pobre poema de amor para ti” (JMS-Poema de amor, 1969).
.