.
Ja us vaig dir que tocava sopar amb els antics companys de cole, de quan fèiem batxillerat; o sigui, companys de fa més de 35 anys i amb alguns -la majoria- no ens havíem tornat a veure -fins fa dos anys que varem fer le primer dels sopars- tot aquest temps. Cal dir que, com sempre, el sopar el vaig convocar jo fa unes tres setmanes. I es el que té el apuntar-s’ho tot que, quan no ho fas (jo al menys)... se’m oblida. Sort que en Xavi em va enviar un mail pel matí per recordar-me el sopar que jo mateix havia convocat. Té collons la cosa, oi ?.
Doncs bé, per sopar vaig prendre’m un parell de copes de vi i, com que en Xavi i jo fem anys a la primera quinzena de març, varem acabar el sopar amb cava. Total, que poc després de la una i anant en moto, em creuava (a la rotonda de la Nestlé, a Esplugues, a uns poc més de 150 metres de casa) amb una patrulla “emboscada” de Mossos d’Esquadra fent un control d’alcoholèmia. I vaig pensar:
-Txabi, l’has cagat....
Però no, no em van parar... a mi no, pero
(el 10-10-09 elimino el comentari de l'Andrea que donava títol a aquesta entrada al blog d'avui)....)
Ja us vaig dir que tocava sopar amb els antics companys de cole, de quan fèiem batxillerat; o sigui, companys de fa més de 35 anys i amb alguns -la majoria- no ens havíem tornat a veure -fins fa dos anys que varem fer le primer dels sopars- tot aquest temps. Cal dir que, com sempre, el sopar el vaig convocar jo fa unes tres setmanes. I es el que té el apuntar-s’ho tot que, quan no ho fas (jo al menys)... se’m oblida. Sort que en Xavi em va enviar un mail pel matí per recordar-me el sopar que jo mateix havia convocat. Té collons la cosa, oi ?.
Doncs bé, per sopar vaig prendre’m un parell de copes de vi i, com que en Xavi i jo fem anys a la primera quinzena de març, varem acabar el sopar amb cava. Total, que poc després de la una i anant en moto, em creuava (a la rotonda de la Nestlé, a Esplugues, a uns poc més de 150 metres de casa) amb una patrulla “emboscada” de Mossos d’Esquadra fent un control d’alcoholèmia. I vaig pensar:
-Txabi, l’has cagat....
Però no, no em van parar... a mi no, pero
(el 10-10-09 elimino el comentari de l'Andrea que donava títol a aquesta entrada al blog d'avui)....)
Avui divendres, ja només 15 dies per la Mitja Marató. I seguint els consells de l’Albert, he començat a forçar una miqueta el ritme.
A la sortida runner d’aquesta tarda-nit de divendres (els germans Lluis i Alexis “el cames llargues”, en Xavi, l’Albert, en Juan Carlos, la Laura -crec que es diu així- i jo) hem tornat a fer el recorregut des de Can Mèlich fins a la Creu de Pedralbes, però “variante por las cabras, montaña arriba” es a dir, trencant pel carrer Major, anar pujant, passant per davant del cole Alemany, continuant pujant fins a Finestrelles, baixar per l’Hospital de Sant Joan de Déu, Font del Cervantes, ESADE i Creu de Pedralbes; i aquí es on ja ens hem dividit:
• els “correcaminos” (Alexis, Xavi i Joan Carles) han baixat per l’Avda. Pedralbes fins a Diagonal, pujant -i creuant- el Parc Cervantes, i tornant al club pel camí tradicional.
• L’Albert i la Laura han fe un mig i mig, trencant per ESADE per anar a buscar també la Diagonal i el Cervantes i tornant per on sempre.
• I en Lluis i jo hem desfet el camí des de la Creu de Pedralbes, però amb lleugeres variacions sobre l’itinerari habitual de retorn, per fer-ho més amé.
En total, poc més d’11 quilòmetres en poc més de 50 minuts, que no ha estat gens malament per avui.
I diumenge, la Marató de Barcelona, la marató d’en Jose i en Marco.
L’Albert i en Pau acompanyaran a Marco en els seus últims +/- 15 quilòmetres; jo, no tant: jo m’afegiré a la Marató -cap a les 10,30- a les Drassanes, al inici del Paral·lel, per fer tots junts els darrers 3 ó 3,5 quilòmetres fins a la plaça Espanya.
Sort, Jose... sort, Marco !!!
“...no era como esas muñecas de abril, que me arañaron de frente y perfil. Que se comieron mi naranja a gajos. Que me arrancaron la ilusión de cuajo, y con la presteza que da el alquiler olvida el aire que respiró ayer y juega las cartas que le da el mmoento. Mañana es solo un adverbio de tiempo. No, ella esperaba en su vitrina verme doblar aquella esquina como una novia. Como un pajarillo pidiéndome: libérame, libérame... y huyamos a escribir la historia. De una pedrada me cargué el cristal... (JMS-De cartón piedra, 1970)
.
A la sortida runner d’aquesta tarda-nit de divendres (els germans Lluis i Alexis “el cames llargues”, en Xavi, l’Albert, en Juan Carlos, la Laura -crec que es diu així- i jo) hem tornat a fer el recorregut des de Can Mèlich fins a la Creu de Pedralbes, però “variante por las cabras, montaña arriba” es a dir, trencant pel carrer Major, anar pujant, passant per davant del cole Alemany, continuant pujant fins a Finestrelles, baixar per l’Hospital de Sant Joan de Déu, Font del Cervantes, ESADE i Creu de Pedralbes; i aquí es on ja ens hem dividit:
• els “correcaminos” (Alexis, Xavi i Joan Carles) han baixat per l’Avda. Pedralbes fins a Diagonal, pujant -i creuant- el Parc Cervantes, i tornant al club pel camí tradicional.
• L’Albert i la Laura han fe un mig i mig, trencant per ESADE per anar a buscar també la Diagonal i el Cervantes i tornant per on sempre.
• I en Lluis i jo hem desfet el camí des de la Creu de Pedralbes, però amb lleugeres variacions sobre l’itinerari habitual de retorn, per fer-ho més amé.
En total, poc més d’11 quilòmetres en poc més de 50 minuts, que no ha estat gens malament per avui.
I diumenge, la Marató de Barcelona, la marató d’en Jose i en Marco.
L’Albert i en Pau acompanyaran a Marco en els seus últims +/- 15 quilòmetres; jo, no tant: jo m’afegiré a la Marató -cap a les 10,30- a les Drassanes, al inici del Paral·lel, per fer tots junts els darrers 3 ó 3,5 quilòmetres fins a la plaça Espanya.
Sort, Jose... sort, Marco !!!
“...no era como esas muñecas de abril, que me arañaron de frente y perfil. Que se comieron mi naranja a gajos. Que me arrancaron la ilusión de cuajo, y con la presteza que da el alquiler olvida el aire que respiró ayer y juega las cartas que le da el mmoento. Mañana es solo un adverbio de tiempo. No, ella esperaba en su vitrina verme doblar aquella esquina como una novia. Como un pajarillo pidiéndome: libérame, libérame... y huyamos a escribir la historia. De una pedrada me cargué el cristal... (JMS-De cartón piedra, 1970)
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario