PATAPAM, A TERRA… !!!

… la caiguda tonta de la setmana, del mes i -possiblement- de l’any !!!.
En sortir del despatx he anat a recollir a la Marta perquè aquest matí plovia i l’he dut a la feina amb cotxe; després al migdia ha sortit el sol i he canviat cotxe per moto quan he anat a dinar a casa. Així que es amb moto que he anat a recollir la Marta. Doncs be, arribo a la cantonada de Diagonal amb Casanova, poso el cavallet lateral, inclino la moto... i patapam !!! moto i jo a terra, a càmera lenta, però a terra, al ben mig del lateral de la Diagonal (sort, moooolta sort, que no vingués ningú, ni cotxe ni moto, pel lateral en aquells moments). Motiu d’aquesta caiguda tan tonta: realment NO havia posat el cavallet !!!; i es clar, en agafar la Triumph un cert grau d’inclinació ja no hi ha qui freni la caiguda lateral (i menys si t’agafa desprevingut com m’ha passat a mi).
Resultat: me quedat atrapat a sota la moto, amb la cama allà baix enganxada, i com veieu, amb un fort cop -amb ferida- a la part baixa del quàdriceps (se m'ha clavat el canto de la bateria, que en aquesta moto va “a la vista”, per fora), una “pelada” -amb cop també- al genoll i un cop al colze, però lleugeret, això sí; tot a la banda esquerra. El més graciós de tot es que només s’han acostat a ajudar-me a aixecar (i es un dir) dues dones i una noia i, es clar, entre les tres no podien ni aixecar la moto, ni treure’m a mi de sota... un número.

El cop-ferida del quàdriceps (ara ja en fred em fot un mal de collons) anuncia hematoma dels bons ja per demà matí mateix, amb no gaires intencions de voler marxar aviat. Estronxat doncs el pla d’entrenament per aquesta setmana... Pel que fa a la moto, quasi be res, impoluta: una mica torçada la palanca d’embragament i lleugerament torçada la palanca del canvi; ni una ni l’altra m’impedeixen el conduir amb total normalitat (ah! i una rascada al retrovisor, que s’ha entregirat tot en la caiguda...).

Ja m’estic imaginant el despertar de demà al matí, amb “ais” i “uis”... com els que tenia “de jove” tots els dilluns al matí, després d’haver-me estat rebolcant pel terra, cada dos per tres “los duros defensas fajadores, pero nobles” en el decurs del partit de futbol del dia anterior (els que han jugat a futbol a Tercera Regional “por estos campos de Dios” ja saben el què es caure per terra en aquests camps...).

La Martona està “chunga”... ja fa dies que es mareja, li volta el cap, perd l’equilibri, i sembla que no hi sent gaire be... no sé, no m’agrada...; tenim hora demà amb el traumatòleg i la setmana que ve amb l’otorrino (per si fos cosa de vertigen). Els nervis pels primers exàmens “de noia gran” a la Facultat suposo que tampoc l’ajuden gaire. Veurem què diuen els que en saben.

“... ella guardaba un hijo en sus entrañas; nunca nada fue suyo, nada tuvieron, por eso lloró tanto cuando murieron; él, con sus propias manos, cavó una fosa sepultando sus sueños junto a su esposa...” JMS-Manuel, 1969.
.